Posar llenya bé.

Quan érem petits, entrar llenya no era un càstig. Encara que no ens poguéssim escaquejar era una petita festa que sempre arribava per sorpresa. Quan el camió arribava a la placeta de Sant Miquel i descarregava una muntanya enorme de socs al mig del pas la iaia ens mobilitzava amb quatre crits i tota la colla de nens i nenes que rondàvem per allà hi anàvem sense rondinar més de compte. Els més grans de la colla, en Barto i en Pitu, que ja sabien com anava el tema eren els encarregats d’apilonar-la seguint un sistema semblant al de fer una paret seca: escollint els troncs que encaixessin entre ells , sense deixar espai buits i procurant que l’estiba pugés ben recta i sense tombar-se endavant. Si heu fet mai una estiba de llenya sabreu dues coses: la primera que això de que pugi ben recta no és tan fàcil d’aconseguir; i la segona, que posa molt neguitós que algú que no en sap provi de col·laborar. Almenys això era el que els renecs i les engegades d’aquell parell deixaven entendre quan els petits de la colla provàvem de deixar els socs que dúiem damunt de l’estiba en comptes de deixar-los en un piló davant. No era per res que a casa en dèiem “posar la llenya bé” mentre que altres en deien “entrar llenya”. Un matís prou important.
Pel cas. Mentre aquell parell amb la sàvia direcció de l’avi Pau pujaven l’estiba amunt la resta sí que entràvem la llenya tot fent l’animalot i veient qui en duia més fins que el joc s’invertia per convertir-se en “a veure qui en porta menys”.
Mentre, els experts es veien amb cor de criticar la llenya: la mida dels socs, si era prou seca o encara era humida, que si massa prims o massa llargs...tot un ritual que tenia la seva gràcia. O almenys ara m’ho sembla.
I al final arribava la recompensa en forma de berenar per tota la colla. En aquell temps no era costum d’anar per les cases dels altres nens i aquell dia era una excepció. La iaia anava a dalt a l’assecador de botifarres i despenjava uns quants fuets i uns meravellosos paltrucs d’ou que amb unes quantes llesques de pa feien un berenar d’ole que devoràvem enriolats al menjador que aquell dia excepcional tenia tots els llums encesos com si fos festa major. Una mica de vi per tots i ..ai festa!
I un cop ben tips cadascú a casa seva. Clar que per als grans baixava alguna propina, però per als petits i els de casa res. Coses dels avis.
Podríem provar avui de demanar a aquests adolescents arrepapats que ens donin un cop de ma per entrar llenya (ja no vull dir posar llenya bé) a veure què ens hi diuen.