Cap d’any (també ca 1970).-

Quan era petit aquesta era la nit més avorrida de l’any. I ho era de bon tros!. Començava amb la seguretat que ens hauriem de quedar a dormir a ca la iaia, aquella casa fosca i avorrida, on no hi havia llibres per llegir, ni joguines per jugar. A mesura que avançava el vespre, la tele, la única tele, en blanc i negre avançava el gran esdeveniment anual: el programa de cap d’any on una sèrie d’artistes que ara ens semblarien d’allò més tronat intervindrien per ”amenitzar” la nit fins arribar a l’incomprensible (per mi, encara avui) ritual de menjar raïms al ritme de les campanades de la Puerta del Sol. Incomprensible i misteriós perquè em penso que fins que no vaig ser un bon ganàpia mai hi vaig arribar despert.
Segurament barrejo dates, però el record que tinc és d’estar mig endormiscat d’avorriment en un menjador fosc, assegut en un sofà o en una cadira de balca, amb els llums apagats (no fos cas que gastéssim massa) i mirant l’inefable “Torneo de Navidad del Real Madrid”. A l’hora de plegar, els meus pares passaven rabent per dir-nos adéu i sortien pitant cap a l’únic sopar que feien en tot l’any. Nosaltres, ens quedàvem a ca la iaia. El sopar no era de “reveillon” (un altre mot misteriós) sinó un altre cop la insípida xocolata desfeta de la iaia, on sucàvem torrades fetes al foc a terra, que sempre cremava esllanguit i amb flames cansades.
A mi em costava compartir les ganes que tenien les meves germanes (més grans) de veure aquell programa de “Fin de Año” on tots els homes anaven amb smoking i les garlandes i serpentines penjaven de tot arreu. Se’m feien llargs els cantants de copla, flamenco i similars i només esperava que sortissin els humoristes. Confesso que em moria de riure amb en Joe Rígoli i en Fernando Esteso, i que nomes de gran vaig riure amb els Tip y Coll (sisplau, pronuncieu “tipicol” i que a hores d’ara ja fa anys que he fet tard per entendre en Gila.
Un cop es veia ben clar que ja només sortirien “grans estrelles” com en Raphael o la Jurado i similars, se’m disparava la narcolèpsia i me n’anava a dormir perdent-me, sense cap mena de pena ni enveja, el que em dirien les meves germanes que havia estat tan bé.
Normalment em tocava dormir a l’habitació “del mig”, sense finestres, i freda com una mala cosa, inconvenient que solucionàvem amb unes quantes mantes que m’aixafaven contra el matalàs i que impossibilitaven canviar de postura durant tota la nit i una bossa d’aigua calenta, que primer escaldava els peus, al cap d’una estona nomes els feia suar i que després ja només feia nosa. Això si: omplia el nas de la pudor de goma rescalfada.
L’endemà al matí teníem prohibit d’anar a casa fins que rebíem la trucada que els meus pares ja s’havien llevat. Aleshores era un correm-hi per arribar primer i poder arreplegar les restes de la bossa del “cotillon” (i vinga mots estranys!) que els meus pares s’havien endut per nosaltres. Ens havíem de repartir les trompetes estridents, els barrets absurds i els espantavelles que només resistien un bufet abans de vinclar-se cap al costat que no era i quedar inservibles; també hi havia les serpentines de paper de colors que ens acabàvem llençant sense desfer i...”ja està? No hi ha res més?” pregunta que com a resposta rebia invariablement un bufet de son de la meva mare.
Al cap d’uns anys el repartiment de dues bosses entre 3, va passar a ser de dues bosses entre dos; més ràpid i les dues bosses varen ser només per mi i immediatament va deixar de ser divertit córrer per agafar el barret que no tenia la goma trencada o l’espantavelles que semblava més letal. Semblava que s’acabava també la única diversió del Cap d’Any.