El Camí Ral d'Olot a Vic (esbufegant)

Diumenge al matí. Un matí que podria ser britànic o garrotxí d’abans: cel quasi serè, núvols esponjosos ben blancs, airet fresc...està clar que no durarà pas fins el vespre i que farà un tomb plujós. La opció d’anar a Sant Climent Sescebes a comprar vi als cellers Martí Fabra i Terra Remota per omplir el rebost de vi blanc per l’estiu haurà d’esperar una altra oportunitat. Avui la opció és fer el Camí Ral de Vic a Olot; bé només el tram inaugurat el dia abans entre l’Hostalot i el Molí Vell.

Amb un cop de cotxe i uns quants dubtes per no mirar els rètols, arribem al Molí Vell, prop dels Hostalets. Deixem el cotxe i enfilem un camí costerut que s’endinsa dins del bosc i que no promet gaires trossos planers. Camí de mala petja, ple de pedrotes que fan posar malament els meus peus mal calçats amb uns keds d’oferta que tan serveixen per pedalar, per pintar com per anar al gimnàs. Aviat maleeixo la mala pensada d’haver vingut amb texans per culpa de la vergonya vintage d’anar a buscar el diari amb calça curta.

La mica de xafogor boscosa i el fort pendent aviat m’amaren de suor però l’ombra dels boixos, faigs, roures van donant consol al meu panteix d’home eternament fora de forma. Dos trams planers de 20 metres cadascun donen falses esperances: el cim es veu molt lluny encara.

Al cap d’una estoneta arribem a un petit recés on el camí s’eixampla i on el nom es prou clar de quina era la seva funció: el pixador dels matxos. Obviem els comentaris i seguim. En algun racó es veuen sorgir del terra les hifes que d’aquí unes setmanes o mesos seran bolets.

Sentim veus i les pedres de vora del camí, planes i que ensenyen esberles que donarien unes bones lloses de 10 cm de gruix en ensenyen que devem estar prop de les marrades del Grau. Però just abans trobem la font de les Marrades, reconstruïda de bell nou i on uns altres excursionistes que van de baixada ens esperonen “si fins ara ho heu trobat dret, que no us passi res d’aquí endavant”. En fi...toca somriure, un bon glop d’aigua fresca i cap amunt falta gent. De seguit trobem les Marrades, un tros de camí ben costerut, enllosat i amb revolts de quasi 180 graus. La disposició irregular de les lloses del terra dificulten la pujada i han generat l’acudit entre els olotins que se’n varen encarregar els besavis dels eminents arquitectes que han dissenyat el nou Firalet.

Ben aviat un rètol ens indica que apartada del camí podem trobar “la mina dels bandolers. Un amagatall quasi perfecte, invisible; una mena de trinxera (a En Bas en diuen escai) formada per dues parets tallades a escaire que delimiten un passatge de 2 metres d’amplada on es podrien amagar ben bé una vintena de genets sense que fossin vistos des del camí.

Seguint les marrades arribem a l’Hostal del Grau i amb això quasi al cim del camí, aquí ja s’obren els prats i comencem a albirar les penyes del Puigsacalm. D’aquest vell hostal, ara convertit en una magnífica residència se n’expliquen diverses: des de l’antiga que diu que la nena dels hostalers interrogava els viatgers que s’hi aturaven, tota innocència, per delatar les preses més suculentes i els botins més rics als bandolers que esperaven marrades avall, fins a la més contemporània que diu que aquí hi vivien en comuna més o menys harmoniosa alguns dels pròcers olotins actuals amb les seves parelles.

El camí volta la casa i arribem al cap de poc i després de sortejar alguns portals fins el pont de l’Hostalot, construït per facilitar la mobilitat de les tropes entre Olot i Vic i viceversa i arranjat avui per a gaudi dels excursionistes de diumenge. I on un rètol ens informa que el tram que hem fet fa 3,8 km i salva 388 metres de desnivell, la qual cosa fa un desnivell promig del 10%.

Pocs metres enllà arribem al camí asfaltat que du cap a Rupit i que prenem fins arribar a la Braseria El Coll on una cervesa glaçada ens refà una mica. I emprenem la baixada, que mica en mica va convertint els meus delicats meniscos en una mousse de col•làgen i líquid sinovial que faria les delícies d’un traumatòleg.

I just abans d’arribar a la font tornem a trobar els excursionistes que ara pugen, esbufegant i suats com nosaltres fa una estona i no puc evitar de tornar-los la brometa “què? Ara si que trobeu que fa pujada?”. En fi, la cosa no dóna per més i just abans d’arribar al cotxe un tro esquinça el cel i comencen a caure quatre gotes que no ens arriben ni a mullar però remarquen el final d’una excursió amanida d’Història, d’històries i salpebrada amb els cristalls d’àcid làctic que avui punxen les meves cuixes.