El gran estadista.

La setmana passada a la capital de l’imperi, aquella “villa y corte” gris i pesada com un avió soviètic feien un aplec al Congreso de los Diputados on el president Rodríguez presentava la seva proposta per treure Espanya de la crisi en la qual la seva manifesta incapacitat i inutilitat ha submergit als espanyols i de retruc, i com a mostra del llast que representa Espanya, als catalans. La cosa es preveia tan ajustada que el PSOE havia avisat a tots els seus diputats i diputades que aquell dia no s’hi valia a fer campana i que a més, fessin el favor de ser puntuals, estar al cas i mirar que el company del costat també fes bondat. Ben bé com a les escoles nacionals de quan servidor de vostès anava a escola. Els seus col•legues del PP feien el mateix i, a més esmolaven les ungles, preveient treure rèdit de la situació. Els nervis a flor de pell...una inquietud terrible sacsejava a...a...ni idea, però segur que algú patia perquè veia perillar la nòmina i altres, ja tenien vestits nous encarregats.


En aquests moments d’intens dramatisme i colpidora intensitat política, va sorgir ell, el que avui tothom anomena gran estadista. Ell, l’home que tothom diu que sempre ha somniat ser ministre del govern espanyol; de ser un pes pesant allà on sí que compta: a Madrid. Doncs si, Duran i Lleida, erigint-se en portaveu dels humiliats va voler donar una magistral lliçó de servilisme bavejant, salvant la cadira del president Rodríguez. Convergència i Unió en una apologia vergonyosa afirma que ho va fer per salvar no només l’economia catalana i espanyola sinó l’europea. I, no els ha caigut la cara de vergonya. Els serfs s’enorgulleixen de tenir nets els mobles del seu amo i de guardar-li l’herència com en la paràbola bíblica.

I amics meus s’entesten a fer-me creure que CiU està pel sobiranisme....

Jo crec que han perdut una oportunitat d’or per fer valer Catalunya, de ser realment decisius, de fotre el govern espanyol potes enlaire. Una economia espanyola intervinguda potser seria una oportunitat de somni per Catalunya; una economia gestionada per gent amb seny, mai no deixaria de banda el nostre país, no l’eixugaria de recursos fins a garantir-li un futur erm i eixorc com fan aquests espanyols.

Mai la covardia havia estat tan gran, ni mai el cinisme tan patent a l’hora d’anomenar la vesània, responsabilitat.

El preu, governar l’autonomia. Quina poca ambició. Finalment, podran tenir el que desitgen: Duran ser cua de lleó, i Mas cap de ratolí.

Quan tindrem un polític català que, de veritat, vulgui ser cap de lleó;? d’un lleó, naturalment, català.

Goodbye Spain.