Fans de Catalunya?

Des de fa uns dies a la tele fan un anunci que pretén que els catalans i altres ciutadans siguem “fans de Catalunya”. És un anunci de Turisme de Catalunya (l’invent depèn d’ERC, que s’hauria de dir “ARGGGG”) surten personatges tan coneguts com Ferran Adrià, Gemma Mengual, Bojan Krkic, Custo Dalmau et alter.


L’objectiu de l’anunci, sembla, és la de fer que els ciutadans estimem el nostre pais i que els de fora vinguin cap aquí a fer una miqueta de turisme, tot i que si hem de fer cas de les anotacions als llibres de visita que hi ha als museus del nostre país, els espanyols venen aquí amb les mateixes ganes de fer-se fans del nostre país que de fer-se adoradors de les hemorroides; i vistos els escassos comentaris del web (www.fansdecatalunya.cat) s’ho podrien ben haver estalviat.

A mi aquest anunci em grinyola i m’irrita profundament i sobirana. Jo m’interesso per la història de Catalunya i sobretot pel seu futur; estic content que el millor restaurant del mon (i una colla de magnífics restaurants) estigui a Catalunya, i encara més que estigui a Roses; em satisfà moltíssim veure que en moda i disseny hi ha catalans que marquen tendència mundialment; estic content que els esportistes catalans assoleixin èxits (tot i que quan ho fan amb la bandera espanyola, arrufo el nas fins que se m’enceten els badius); m’enorgulleix veure com músics, escriptors catalans triomfen arreu del mon... i com jo, estic segur que som milers o milions els que sentim això.

Doncs de tot això, sempre n’havíem dit ser patriotes.

I ara resulta que aquests papanates (com diria en Quim Monzó) en diuen ser fan, que el DIEC defineix com “Partidari, admirador incondicional, especialment d’un cantant, d’un artista, etc.”. I dient-ne fan redueixen la nostra nació a un club, o a un grupet de salsa-fusió amb arrels ètniques que són tan de gust dels papanates. Al final canviaran el “Visca Catalunya” per un “Catalunya, guai”.

Espero que arribi l’hora dels patriotes. D’aquells que s’emocionen amb Els Segadors i El cant de la Senyera; dels que quan aterren a l’aeroport del Prat es troben a casa i només pensen en fer un pa-amb-tomata i cava; dels que pengen la senyera amb amor al balcó procurant que quedi ben recta, centrada i amb cap arruga; dels que serien capaços de defensar davant de qualsevol al president de la Generalitat (a.M.; o sigui, després d’en Montilla) encara que no l’hagi votat; d’aquells (on sou?) que parlen en català perquè ni es plantegen una altra opció al seu pais, etc, etc.

En fi..adéu-siau tripartit. La fi del papanatisme institucionalitzat arriba, gràcies a Déu, al final.