dimecres, 21 de juliol del 2010

No ens feu triar.

Estava amoïnat, molt poc certament, per veure què podria escriure sobre la manifestació del 10J que no hagi escrit tothom a hores d’ara. Podria dir que amics, coneguts i familiars que mai no ho hauria dit hi eren, amb la mateixa barreja d’indignació i il•lusió que tothom, encara que cadascú amb la seva pròpia proporció d’ingredients. Podria afegir que no em sé imaginar un milió de persones i que no en tinc ni idea de quants podíem ser. Podria explicar anècdotes personals com la d’ALT renyant-me perquè els de Reagrupament estàvem més endavant de la capçalera oficial; o de com algunes enganxines de “Som una nació. Nosaltres decidim” varen acabar, vés a saber com, enganxades als cotxes oficials que provaven d’obrir pas pel Passeig de Gràcia; o com davant del camió de TV3 un energumen que duia la mateixa que jo escridassava a la Mònica Terribas mentre jo l’aplaudia veient-la moure els malucs als crits de “Amb-Catalunya-no-s’hi juga”. Podria explicar com es va decidir que si ells no es movien, a 2/4 ens mouríem nosaltres cap a la Plaça Tetuan i com, aviat varen ser milers els que s’hi varen afegir; o la il•lusió de sentir gent que deia “si, la concentració és allà dalt però jo em quedo amb els de Reagrupament!”. Podria continuar després com ja a la tornada, escoltant la ràdio, semblava clar que aquell magnífic gest de catarsi col•lectiva quedaria, si no passava un miracle, en no res. Que els catalans faríem com els ciutadans de Grasse que quan assisteixen a l’execució de Grenouille, ofuscats per la flaire del millor perfum del món, es lliuren a una bacanal i, quan es desperten l’endemà, fugen avergonyits als seus quefers diaris provant d’oblidar el dia abans.


Exagero. L’endemà ens ventàvem d’haver-hi estat. I prou.

Deixeu-me ser parcial. El 10J al matí, en Jaume Fernández, candidat de Reagrupament per Lleida ens deia “No us faré passar vergonya”. Doncs bé, el 12J els líders polítics catalans ja ens en començaven a fer passar. La diferència és que aquest cop se n’han adonat una mica. Centenars de milers d’ulls plens d’esperança els han provocat una ombra de dubte. Han vacil•lat un instant però ràpidament han tornat a la càrrega i s’han continuat esbatussant com pinxos de barriada.

Dins d’aquest desori, d’aquesta profunda desorientació, és com entenc la gran rebuda que l’anunci de la Crida a la Solidaritat Catalana ha tingut entre els independentistes catalans. Un brindis al sol de López Tena i Bertran que, ajudats de la bella replicant, sabent que tenia poques possibilitats de prosperar, ha embolicat en Laporta en un compromís on ells es mullen a mitges. Una resposta político-testosterònica al rebuig de la ILP i de la IP. Un “ui, ara” que els seus respectius partits han desestimat de forma immediata brandant gestos de por tant els uns com els altres: CiU, dient que no són independentistes i ERC demanant eleccions el més aviat possible per evitar que SC arribi a terme.

Em sap greu ser escèptic però no me’ls crec. Tan de bo pogués. Tenen raó en una cosa: els milers de voluntaris que han participat en les consultes del 13S, 13D, 28F, 25A i 20J i que no estan alineats, ni alienats, segurament tenen ganes de continuar treballant per l’objectiu. Jo en conec una colla.

I, malgrat el meu escepticisme, espero que no haguem de triar. Espero estar equivocat i que la proposta sigui honesta i prosperi i que a les properes eleccions al Parlament puguem votar una única candidatura independentista, unitària, transversal i amb l’objectiu de proclamar la independència de Catalunya de forma immediata i unilateral.

No vull haver de triar entre Reagrupament i Solidaritat Catalana a l’hora de votar, perquè tot i que no tindria cap dubte, penso que seria una llàstima.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!