Les vacances a Can Taps.

No és que hagi passat les vacances en una casa rural que tingui aquest nom, aquesta és la manera que la meva mare diria que les vacances s’acaben. Unes horetes i les 3 setmanetes a Montgó s’hauran exhaurit.

Sentia “el dinar dels muts” a l’ipod i m’ha semblat un bon reflex de la sensació que tinc de com han estat les vacances d’aquest any: ni he tocat la guitarra cap dia, ni he llegit gaire tot i que he llegit una de les novel•les que m’han agradat més dels darrers anys (Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà), ni he anat gaire amb bibicleta (tot i que hi he anat quasi cada dia, i m’he carregat una roda), ni gaires dies a la platja a la tarda que és quan va bé per fer la migdiada; ni, mira, gaires migdiades a la platja; ni gaires gintonics (al vespre (potser perquè algun vespre he pres caipirinhes); ni havaneres, perquè va ploure; ni gaires caminades a la tarda, ni gaires sardanes al vespre. Vaja que ni gaire massa ni gaire poc. Però deu ser aquella sensació que es té quan les vacances s’acaben i tots aquells projectes que tenia quan varen començar han quedat en això, en projectes ajornats per l’objectiu principal: reposar.

I tot i així. Deunidó si he llegit:

- Kafka a la platja, d’Haruki Murakami; una novel•la de realisme màgic que combina onirisme i viatge iniciàtic amb meravellosos personatges: el vell Nakata que pot parlar amb els gats i fer que passin coses extraordinàries, Hoshino que li fa de company fidel, xofer i n’hereta els poders i Oshima, l’estrany i angelical ser lesbo-gay.

- Se sabrà tot, de Xavier Bosch; una novel•leta distreta i molt fàcil de llegir que retrata els tèrbols intríngulis de la política i la seva relació amb els mitjans de comunicació.

- La pista de sorra, d’Andrea Camilleri; un Camilleri, amb un Montalbano cada cop més gran i on Lívia només apareix un parell de cops per fotre-li una bronca telefònica en una mostra més que quan s’està predisposat a barallar-se tot hi ajuda.

- Tokyo Blues, d’Haruki Murakami. Fantàstica història d’amor entre Toru, un noi que no xerra gaire i una noia en profunda depressió, amb el contrapunt d’una genial, impúdica i divertidíssima Midori que irromp com un huracà i que serà el puntal on Toru es podrà agafar perquè tot acabi tenint sentit.

- Lo verdadero es un momento de lo falso, de Lucía Etxebarría. La mort d’un cantant des del punt de vista dels seus amics i les seves relacions, amb una teranyina de relacions amoroses i eròtico-festives que necessita imprescindiblement d’un esquema al principi del llibre. Com sempre, històries de vides complicades i torturades. Per mi, un clàssic de l’estiu.

- Els jugadors de whist, de Vicens Pagès Jordà. La història d’un home de Figueres que el dia del casament de la seva filla comença una història d’amour fou amb una amiga de la seva filla que no és correspost sinó amb frivolitat, menyspreu i interès; una història feta a base d’inventaris i llistes (de pel•lícules, de jocs, de cançons, de músics, de programes informàtics, de xarxes socials...) que amb flaix-back temporals ens explica la Figueres dels setantes mitjançant les vides i famílies d’en Jordi i els seus amics de la infantesa. Una novel•la que m’ha entusiasmat tot i que si no sabeu què eren els “supermortadelos” no acabareu de trobar-hi el punt.

- La veu, d’Arnaldur Indridasson. Ara que estan de moda les novel•les policíaques dels països nòrdics (ja estic abonat a les de Mannkell) tiro cap a l’extrem amb aquesta d’un escriptor islandès i ubicada a Reykjavik on, com deia la guia turística quan hi vàrem anar, mai no passa res. Doncs per no passar res deunidó: assasinats, pedofília, prostitució, drogues... Fa somriure llegir que “el tràfic era dens” en una ciutat de la mida de Girona i amb moltíssim menys cotxes.

I m’oblidava del concert de l’estiu: Quimi Portet a la Mar d’en Manassa. Un concert quasi familiar i amb grans dosis d’humor per la sorprenent ironia d’en Quimi Portet fotent-se d’ell mateix, dels polítics (compartim la mania que ens fa sentir la paraula “sinèrgia”) i del país en general. I vagi per endavant que a aquest home l’havia arribat a odiar fa 25 anys o més quan el gran hit de “Los Burros” anomenat “Mi novia se llamaba Ramón” ressonava a la meva habitació de Montgó quan al Marocco obrien les portes del darrera perquè la clientela no s’asfixiés entre la calor i els fums de tabac amanit i no hi havia manera de dormir fins les 4 de la matinada o més tard.

En fi. Demà sant tornem-hi. Com a mínim, ara que diu que farà tanta calor, al despatx tinc aire acondicionat.

Però enyoraré, malgrat tot, llevar-me aviat per pedalar, esmorzar llegint a la fresca, les hores de la platja (per cert, segons la meva estadística han augmentat espectacularment el nombre de persones tatuades amb estrelles, cares, animals, plantes, laberints, símbols tàntrics, frases en llatí, ideogrames xinesos...al muscles, braços, natges, ronyonals, pits, avantbraços, turmells, engonals...) i sobretot estirar-me a la gandula havent sopat per llegir i prendre un gintonic (de Beefeater, Bull-dog, Brécon, Martin Miller’s) fins que arriba la són.