Banyadors, calçotets i burkinis.

Sembla ser que en alguns càmpings de França han prohibit de banyar-se a la piscina amb banyador masculí llarg. A primer cop d’ull podria sembla contradictori però sembla ser que l’objectiu de la mesura és evitar aquesta ridícula moda de deixar-se els calçotets posats sota el banyador i enriquir el brou de la piscina amb la microflora dels engonals suats d’una munió d’adolescents hormonant a dojo i d’algun galifardeu més granadet que els imita.


Anem a pams. Jo encara recordo la sorpresa que vàrem tenir quan érem petits i va aparèixer de sobte, a la piscina del CNO, un rètol que comminava a dutxar-se abans d’entrar a la piscina. En aquell temps en que la majoria de persones ens banyàvem un cop a la setmana, el fet d’haver-se de dutxar abans de capbussar-se semblava una redundància i una exageració. Ara bé, deixant això de banda, tothom tenia clar que la roba d’anar pel carrer era diferent de la de banyar-se (ai, aquells temps que el diumenge ens mudàvem...) i per això del banyador sempre n’havíem dit el “traje de bany”. Avui, sembla normal anar pel carrer amb banyador i banyar-se amb els calçotets posats. Deu ser la mandra de canviar-se perquè el que és segur és que no ha de ser gens còmode l’assecat en dos temps de la zona escrotal amb l’afegitó de l’esgorramenta conseqüent.

I clar que es podria objectar el mateix per aquells individus que volten tot el dia amb banyador (supermercat, bar, restaurant..) i després es banyen a la piscina. Per exemple, divendres passat passejant per Begur, tot pujant a l’ermita de Sant Ramon vaig passar per davant d’una d’aquelles cases ,que sense ser indianes en deuen ser contemporànies, que tenen la porta del carrer que dóna directament al menjador. La porta estava oberta i oferia als vianants la plàcida visió del senyor de la casa, ben peludet ell, escarxofat al sofà tot mirant la tele i abillat només amb un slip de color vermell que segurament li deuria servir de pijama fins que l’endemà un bon bany al mar o a la piscina servís per netejar-lo a ell i a l’slip de passada.

I acabo amb la sorpresa d’haver vist un burquini a la platja de Montgó. Una família Ulisses sense gos i, goso suposar amb por de ser titllat de vés-a-saber-què, musulmana arriba a la platja. El pare amb banyador llarg i camiseta (deuria dur calçotets a sota, segur), les nenes amb camiseta i pantalonets; l’àvia amb faldilla fins als peus, camisa fins els genolls i niqab (o nihab) i la mare embolicada amb una tovallola fins els peus i els cabells tapats amb una mena de barret que, de lluny, semblava de neoprè ( i que espero que no ho fos, pobra). Arribats a la platja i clavat el parasol en terra infidel, la mare va deixar al descobert un autèntic burquini com no em pensava veure mai si no anava a estiuejar al golf pèrsic, el banyador que permet a les dones musulmanes de banyar-se sense...sense...pecar? [prego perdó a qui es pugui sentir ofès però coi..]. La imatge de la mare i l’àvia banyant-se completament vestides, l’una amb el burquini i l’altra tal com va arribar (faldilla fins als peus, camisa fins els genolls i niqab o nihab) només podia competir en surrealisme amb el que devia pensar el senyor pare escarxofat a la sorra, ben fresc, i contemplant aquell bé de Deu de cossos infidels. I ben destapats.

I és que, entre una cosa i l’altra, n’hi ha per llogar-hi cadires. Vull dir tumbones, parasols, patinets, caiacs...