Oci nocturn.

Ara fa un parell de dies em varen convidar a un debat a Olot Televisió sobre “el model d’oci nocturn a Olot”. No és pas el primer cop que, pel fet de ser el president de l’Amipa d’un dels instituts d’Olot em conviden a donar el punt de vista, com a pare, sobre algun tema suposadament polèmic. Sort que havia de donar el meu parer com a pare, perquè si hagués de ser com a usuari malament rai. De les discoteques que en els darrers 30 anys hi ha hagut a la nostra ciutat només he estat un cop al Pai-Pai, abans (o després) de canviar el nom per “L’envelat del Follet” i mai havia estat ni al Novel ni al Sansburg. També havia anat només un cop o dos a Kratter’s, la discoteca que ara s’ha llogat a un grup de fora que l’ha transformat en una discoteca anomenada “Xque” (nota pels llecs: cal llegir “perquè”). Vaja, que a mi això d’oci i nocturn em sona a oxímoron.


L’excusa per fer el debat és que la discoteca aquesta, centrada en música màquina i que sembla que en altres llocs on ha estat ubicada com si fos una franquícia ha aixecat polseguera, ha despertat un munt de recels entre els olotins més joves. O entre alguns, que han muntat una plataforma “anti-Xque”, un grup al Facebook i que han escampat un munt de cartells per Olot on l’acusen de ser una mena de plaga bíblica que durà “baralles, soroll, curses il•legals, drogues...i alcohol!”. Com si alguna d’aquestes coses fos inèdita a Olot. Coi...En fi, tampoc és que a mi em caiguin gaire bé els “pelaos” i les “chonis”; i la màquina em sembla una “música” abominable però crec en les lleis inexorables del mercat i suposo que en uns mesos tot quedarà al seu lloc.

Els pares afrontem com podem el fet inevitable que els nostres fills volen sortir de nit. En el seu imaginari, la vida nocturna és sinònim de diversió i de llibertat i es deleixen per assaborir-ho. En una batalla que sabem perfectament que tenim perduda, procurem endarrerir el que no podrem evitar i posar-hi uns determinats límits. Límits que, d’altra banda serien molt més senzills de posar si el costum social no fes que alguns dels concerts o sessions de discoteca comencen a les 2 o a les 3 de la matinada. Hores que semblen més que inapropiades per començar res.

Els altres límits cauen inevitablement a la categoria de recomanacions: “no beguis, no fumis, no...” i aquí segueix un etcètera tan llarg com sigui el coneixement de la vida nocturna que tinguin els pares. I, amb un cert ai al cor que amb el temps es va esmorteint, esperem que la responsabilitat que ens han exhibit durant la negociació de l’hora de tornada es faci present quan aparegui la “temptació”. En fi, també sabem que perdrem unes quantes batalles d’aquestes però no pas per això deixarem de repetir el mantra de les recomanacions cada vegada.

Tornant al tema dels horaris...poso per davant que ningú no està obligat a sortir de nit com no és obligatori anar al cine o al teatre i que, encara menys, cap pare no sembla obligat a deixar sortir els fills menors d’edat. Tot i així, ho fem. Aleshores ens trobem que els més grans sovint s’estan dormisquejant al sofà esperant que sigui l’hora de sortir i els més joves tenen una pressa indominable per agafar la porta i sortir empolainats, pentinats i perfumats a menjar-se el món.

Per mi, però, el pitjor dels horaris és que cal anar a recollir la mainada, la pròpia i la de la colla a hores encara més inapropiades (malgrat sé que per molts pares potser és l’hora normal de llevar-se cada dia). Quan el despertador sona, posem a les 4 o a quarts de cinc....és dur llevar-se, vestir-se (més o menys) i agafar el cotxe. Si l’esdeveniment és d’aquells que fan forrolla, és probable que trobeu un control dels Mossos d’Esquadra, que quan vegin la cara de son que feu no dubtaran a donar-vos pas tot dient “Què? A buscar mainada?”.

De totes maneres, aquest fer de taxi comporta alguna anècdota divertida (sobretot l’endemà) com aquell cop que a les sis del matí, vaig carregar un parell de nois d’Olot una mica gats i molt emprenyats perquè “no hi ha dret: el bus havia de passar a l’hora en punt i ja passen 5 minuts. Quina merda de país!”. Val a dir que un havia d e començar a treballar al cap de mitja hora.

O com la matinada de Carnaval, que em varen assaltar uns paios disfressats (un de vaca i un de carrer Mulleras) perquè els portés fins a Kratter’s jurant-me que no anaven beguts malgrat els cubates que duien a la mà i que els vaig fer deixar abans de pujar, manifestant-me agraïment etern per haver-los estalviat la caminada i sense callar ni un moment en tot el trajecte “qui t’ho havia de dir, eh? Carregar un tio disfressat de vaca! Però millor nosaltres que no una d’aquestes ties d’aquí davant perquè després el cotxe et faria pudor de colònia i encara tindries problemes, eh?”.

I amb coses així...costa prou tornar a agafar el son un cop tothom està repartit a casa seva. I només queda el consol que el proper cop, li tocarà a un altre pare o mare d’anar a recollir la mainada.

Suposo que tots voldríem, en el fons, que els fills no sortissin de nit; com voldríem que fossin perfectes. Però sabent que ni una cosa ni l’altra desitjaríem que ho poguessin fer en condicions més adequades per a la seva edat, amb uns horaris més racionals i un ambient més sa. I mentre no passa un miracle preguem, cadascú a la seva manera, perquè no passi res i que tothom “arribi bé” i feliç a casa seva.