Pa negre.

A aquestes alçades no deu quedar ningú que no hagi escrit sobre el gran èxit que “Pa Negre” ha tingut i l’enorme i inusitada quantitat de premis que ha rebut. Diaris, revistes, ràdios, blogs i murs de facebook n’han anat plens.

S’ha comentat molt la “frescor i espontaneïtat” dels dos protagonistes més joves, i massa poc i amb massa benevolència aquell patètic “siempre vais por delante” d’Isona Passola a la gala dels Goya. Però aquest apunt no preten pas fer crítica de cinema (de fet, no he vist la pel•lícula però si que vaig llegir el llibre en el seu moment) ni abundar un cop més en la síndrome d’Estocolm nacional.

Per mi, sentir “pa negre” és tornar a sentir la meva iaia Francisca (ningú no deia Francesca aleshores) dient-me que anés a buscar-li el pa negre. Sempre triava el pitjor moment per dir-m’ho: quan esmorzava o quan estava concentrat en el món de qualsevol joc, aliè al que m’envoltava o quan estava al punt més interessant d’algun llibre o simplement, quan estava tan avorrit que sentia dolor físic però alhora era insuportable trencar aquell estat per fer qualsevol cosa.

Anar a buscar el pa negre era, per a mi, tota una odissea. Tan complicat era que recordo que em varen haver d’ensenyar el camí un parell de vegades fins estar segurs que no em perdria. El trajecte que avui faríem en 5 minuts a peu, des de la placeta de Sant Miquel fins a ca l’Hermínia, a tocar de l’església del Tura. Calia anar-hi els dimecres perquè no n’hi havia cada dia i a més, calia encarregar-lo. Entrava mig avergonyit, m’acostava el taulell i demanava en un xiuxiueig el pa. Una barra que devia ser de 400 grams i que la iaia feia durar tota una setmana, menjant-lo a llesques primes per acompanyar aquell etern plat de bledes bullides de cada àpat. També li servia per esmorzar o berenar, amb una presa de xocolata negra D-Gluky sense sucre, amargant com una mala medicina.

Aquell pa, que havia de durar tant, em tenia enaigat. Sobretot el dimecres, quan era ben tou i flonjo i feia una flaire tan diferent del pa “normal”. Al cap d’un parell de dies, només en menjava si al calaix del pa no hi havia cap altre rosegó, tenint sempre cura de que en quedés per poder fer de coixí a les bledes de la iaia.

Quina sorpresa quan poc més tard, vaig descobrir que aquell pa negre que associava amb bledes bullides, xocolata que quasi no era xocolata i llet que de tan rebullida tenia tot de llunes groguenques a la superfície...era el pa integral que tan saludable ens deien que era i que servia per acompanyar, a més de bledes, formatges, embotits, fumats, etc.

En fi. Que aquest diumenge podré esmenar no haver vist la pel•lícula perquè amb el diari Ara i pagant 9,95 € donen el DVD. I tindré la certesa que aquell pa negre de la postguerra no era ni de bon tros com el pa negre de la iaia, sinó que era negre de la misèria i de la por.