dijous, 20 d’octubre del 2011

ETA: Game Over.

A vegades, només a vegades, tenir una determinada edat dóna una perspectiva diferent als esdeveniments. Avui, els que tenim més de 45 anys sentim la notícia del dia amb un esperit diferent d’aquells que són més joves. Per nosaltres, l’anunci que sembla definitiu que ETA abandona la lluita, que plega, té un significat molt especial.


Si ens aturem i provem de recordar tot el que ha passat en nom de/per culpa de ETA és difícil no notar aquell maleït nus a la gola que els poetes anomenen emoció. En els darrers anys ETA era només una amenaça que sonava tan llunyana que la feia poc creïble, com un inversemblant home del sac, com una història llunyana.

Però per nosaltres era una altra cosa. Titulars gairebé diaris als 80s quan no era estrany llegir a portada dels diaris catalans “presumptes membres d’ETA asssassinats per la Guàrdia Civil”; quan un viatge a Donosti volia dir anar amb molt de compte, quan no era sorprenent sentir que “sort que no han mort innocents, només militars”. Si us sona dur reviseu el documental de TV3 sobre l’atemptat de Vic; i si sou de la meva edat o més grans, feu memòria.

En aquests 47 anys d’ETA tots hem fet un viatge molt complicat: del franquisme que semblava fer justificable els atemptats, la incipient democràcia que perfilava ETA com el que podia justificar un cop d’Estat, la consolidació del parlamentarisme que va començar a girar la visió dels gudaris a assassins, la persecució de la llei de partits, l’esllanguiment paquidèrmic dels darrers anys. Exhaurint sempre la darrera esperança.

Els catalans, sempre una mica massa a remolc, vàrem passar d’enyorar una ETA a la catalana (sempre vàrem veure Terra Lliure com una colla d’aficionats, com els Pastorets són a Shakespeare), a argumentar que era l’existència d’ETA que havia aconseguit que Euskadi tingués un millor tracte fiscal, a demanar que no atemptessin a Catalunya i finalment a alinear-nos amb la demanda d’extinció.

Finalment, avui, deu anar de veres perquè després d’altres anuncis de treves, en ZP, en Rubalcaba, en Rajoy e tutti quanti no han sortit a dir que era una enganyifa sinó que han dit que s’havia acabat, finalment. Només un parell de dies després que bescantessin la conferència de pau de Donosti. Magnífic senyal.

Espero que, almenys aquest cop, els espanyols siguin generosos. Tenen un moment preciós per decretar una amnistia o, si no gosen, acostar presos al seu país i propiciar que els bascos mica en mica es puguin tornar a mirar als ulls.

Melitón Manzanas, Carrero Blanco, Lasa y Zabala, Joan Carles Monteagudo, Josu Ternera, Gregorio Ordóñez, Miguel Ángel Blanco, Ernest Lluch...

Tants nom, quant de dolor... centenars de morts, milers de persones que senten cada matí el mossec de l’odi pels assassins, pels carcellers, per aquells que els mantenen empresonats lluny de casa....

Si fos missaire, encarregaria un Te Deum.

Game Over.

Gora Euskadi Askatuta.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!