L'autonomista temptat.

Sempre és molest que et posin davant d'un mirall i que la imatge que et torna no sigui exactament la que comptaves veure. Parlant en termes físics, em sol passar sovint però aquest dissabte va ser per qüestions ideològiques.

Vaig anar a la presentació del llibre "La temptació independentista" que es va fer a Olot, organitzat per Estelada 2014.

Havia sentit a parlar del llibre en termes poc elogiosos, en el sentit que qüestionava els plantejaments independentistes des d'una òptica clarament convergent. És a dir, no era un llibre que des d'una òptica espanyola es dediqués menystenir els independentistes. Hauria estat massa fácil d'ignorar.

No he llegit el llibre. Encara. Però ho faré. Si més no, sembla ple d'informació útil.

Ens varen presentar als autors com a convergents confesos i descaradament provocadors. I a fe que si que ho són de descarats i provocadors. En aproximadament una hora i sense manies, varen oferir un retrat descarnat de l'independentisme català i de tots els seus vicis i pecats: messianisme ("vostès sempre estan esperant el Crist independentista"); frivolitat en voler la independència d'un dia per altre; ingenuïtat, per creure que la voluntat independentista és majoria a Catalunya; ignorància de pensar que el procés tindria suports internacionals immediats que farien desistir als espanyols de qualsevol mesura de força duradora.

Tot i saber que no tenien un públic partidari no es varen estar de replicar amb contundència als comentaris (quasi exabruptes) d'aquells que no perdonen a CiU que no sigui independentista, tot i que mai no se n'ha declarat, i que tot i no votar-los manifesten que es senten enganyats.

D'altra banda, els autors varen llistar tots els tòpics existents per frenar la rauxa independentista:

 - no n'hi ha prou amb una majoria "tècnica" del 51% excepte si el 49% restant roman passiu davant la declaració d'independència.

- Espanya no acceptará el procés i farà tot el possible i més per impedir-ho. Cap problema per enviar l'exèrcit perquè si ho va fer amb la crisi dels controladors del 2010 no dubtarà a fer-ho davant d'un moviment secessionista.

- no és gens clar que la UE accepti la nostra independència a les primeres de canvi. Espanya no ha reconegut Kosovo i avui mateix ha deixat clar que pensa vetar l'ingrés de l'Escòcia independent a la UE.

- per quina raó els EE.UU ens haurien de donar suport si el país es caracteritza per ser anti-ianqui i anti-israelià?

Els autors també reconeixen que en els dos anys des de la sortida de la primera edició hi ha una sèrie d'esdeveniments que, molt lentament, semblen abonar un avenç de l'independentisme: la " conversió" del president Pujol i altres insignes autonomistes,per exemple. I jo hi afegiria l'aparició de l'Associació de Municipis per la Independència, liderada per un membre d'UDC, els canvis a ERC...potser, deixeu-me ser ingènuament, descaradament, frívolament optimista ha arribat el moment de l'autonomista temptat.

A mi, que sempre m'ha agradat més escoltar que parlar i que sempre tinc la sensació que ja ho tinc tot dit de seguida, em varen impactar unes quantes sensacions més aviat desagradables:

1. tenien gran part de raó. Merda!

2. el torn de precs i preguntes els va acabar de donar la raó.

Perquè tenien part de raó? Els resultats electorals em semblen inapelables. Ens agradi o no, la majoria de votants no han optat per opcions independentistes ni a les nacionals (em costa dir-ne, encara, autonòmiques) ni a les estatals. Ho va dir en Carretero: Catalunya va optar per l'autonomisme. Pot semblar el botell de la derrota però si CiU no se n'amaga, ni li cal fer-ho, té la clarividència de la veritat. No ens entossudim a exigir que CiU sigui independentista perquè no ho és. Però els catalans voten CiU i, en canvi, no voten massivament o majoritària ERC, SI o RCAT. I a qui en donarem la culpa? A CiU? No fotem. O si. Però ens podem continuar enganyant fins que cremem a l'infern.

Perquè el torn de precs i preguntes els va donar la raó? Perquè no els va escoltar. Perquè la desena escassa d'assistents es varen entossudir a convertir aquells dimonis convergents que tenien la culpa del fracàs electoral de l'independentisme. Perquè negava el dret als nacionalistes de ser autonomistes. Perquè davant de les dades només exhibia negatives a les evidències. O perquè cremat el "lideratge" de Laporta, ara reclamaven el de Guardiola.

Per mi el debat es va acabar amb la primera intervenció dels ponents: perquè els catalans no els voten a vostès i voten CiU? PAAAAM.

De tan obvi, fa mal. Ens hi podem posar de cul, ho podem negar fins al final però si no som capaços de donar-hi una resposta malament rai.

A vegades potser va bé una galletada d'aigua freda, que faci marxar les cabòries i ens faci tocar de peus a terra. Faríem molt bé els independentistes de començar a rumiar amb tota la intensitat possible com podem fer perquè la majoria de catalans, una majoria d'aquelles que fan patxoca, decideixi que el que vol és viure en una Catalunya independent. Ens cal trobar un nou discurs perquè resulta que ni parlar de la butxaca en temps de crisi és la solució. És el missatge? És el canal? És el missatger? Fins que no ho esbrinem no ens en sortirem. Ara bé, no defallirem. Som pocs i ens diuen catalans!.

PS: com quasi sempre vaig marxar abans de finalitzar el torn de precs i preguntes. Que carregosos que n'arribem a ser de vegades els independentistes...