El joc de nens de l'autonomia.

Recordo quan era petit i jugava a la galeria de casa els meus avis (era casa els avis però en dèiem Ca la Iaia (*) com si l'avi no comptés i fequis que era el que comptava més). Em semblava tan gran que anys més tard m'era incomprensible que en aquell espai hi cabéssim jo i el meu món sencer: tot un univers fet de fitxes de dòmino, soldadets de plàstic, etc.
Naturalment, i afortunadament, que els meus jocs m'aïllessin del món adult i fos capaç de no veure la realitat del meu voltant no era excepcional. De més gran he pogut veure el mateix amb les meves filles o altra mainada, que jugant mantenien diàlegs en veu alta com si estiguessin completament sols, encara que els grans fóssim a la sideral distància d'un metre. I m'ha quedat el respecte per aquestes situacions que me les mirava quasi sense respirar per no trencar la màgia del moment. Per no fer malbé la fragilitat de tot un món. Per no trencar la teranyina que el protegeix de la realitat.
Avui, penso en aquesta capacitat que tenen els nens per ignorar el món que els envolta i penso que és ben bé el que li passa a Catalunya. Entotsolats, els catalans sovint fem com si juguéssim a un joc on fem tots els papers de l'auca. Amb la seguretat que dóna dominar el joc, estem segurs que res no fallarà i que encara que tot sembli anar malament, en el moment més dramàtic i desesperat, el nostre domini del guió l'hi farà fer un gir inesperat perquè tot acabi en un esclat de joia. Malauradament, sol passar que en mig del joc la bombolla esclata i ens fan tornar sobtadament a la realitat, amb tot el que això vol dir.
Es exactament el que ha passat fa uns dies quan el govern espanyol ha dit que controlarà els pressupostos de les Comunitats Autònomes. Si això es fa efectiu és simplement el final del sistema autonòmic. No teníem encara ni el duro ni la clau per sortir de casa solets (el duro perquè el donem nosaltres i ens en tornen dos rals, i la clau perquè encara no hem madurat prou per agafar-nos-la) que a sobre ens volen dir amb què ens hem de gastar els diners. Potser només no veurem clar quan ens canvïn el pany de la porta de la Generalitat.
L'autonomia és morta, visca la llibertat!

* Per cert, avui ca la iaia és un niu okupa. Valga'm Déu si els avis aixequessin el cap...