Tinc la pell (molt) fina

Sovint em diuen que tinc la pell fina i ja avanço que, essent psoriàtic (lleu, afortunadament) és absolutament en sentit figurat. Amb això volen dir que m’agafo les coses malament o que m’ofenc amb relativa facilitat. Bé, és un punt de vista que deu tenir un punt de cert.

Sense voler posar-me a la defensiva, a mi em sembla que hi ha persones que tenen poc tacte o poca mesura a l’hora de deixar-les anar. Afegiu-hi que les meves interpretacions solen ser literals i ja ho teniu. Però vaja, normalment res gaire durador.

Ara, amb Catalunya sí que tinc la pell fina. Tan fina com la del cul d’un nadó.

M’esvera que Espanya vulgui que li paguem les autopistes que envolten Madrid, per on no passa ningú i que estan en risc de fer fallida, perllongant la concessió de les autopistes catalanes, com si no les haguéssim pagat amb l’espoli.

Em fa posar de mal humor que a Mallorca retirin l’obligació de saber català per poder ser funcionari.

Em molesta que els nois de Google, encara incapaços de solucionar les traduccions literals del Google maps, afegeixen el “.es” darrera les URL del blogger.

Em fastigueja que al Parlament Europeu no es pugui fer servir el català “perquè no”. I que al Senat espanyol vulguin eliminar-ne l’ús simbòlic.

M’ofèn que ens imposin els símbols espanyols i menystinguin els nostres. I que la solució sigui no posar-ne cap.

M’indigna que ara vulguin carregar-se la llei anti-taurina que va aprovar el Parlament. Clar que si varen passar el ribot a l’Estatut, què no han de fer amb això.

Em crispa que als cinemes no hi hagi pel•lícules en català. I de pas, m’irrita sentir catalans dient que els agraden més les doblades en castellà o si no, en v.o.

Em cansa haver de catalanitzar el navegador, el sistema operatiu i tota la pesca, encara que sigui fàcil i ràpid (gràcies softcatalà).

Em venen ganes de marxar sense pagar quan als restaurants pregunto perquè no tenen vins en català o els el deixo triar posant com a única condició que el vi sigui català, i em diuen “et perds moltes coses bones” (aquesta deu ser la resposta estàndard dels sommeliers davant dels torracollons com jo).

M’emprenya que les edicions en català d’alguns llibres surtin més tard i siguin més cars que l’edició en castellà.

Ostres, potser sí que tinc la pell molt fina perquè clar...no n’hi ha pas per tant, no?