Memòria de l'exili. Oblit de la repressió?

A La Jonquera, aquest matí feia un dia assolellat, amb tramuntana. Poca gent al carrer, a quarts d'onze del matí i encara menys dins el MUME (Museu Memorial de l'Exili) on en el moment de màxima afluència érem 5 persones inclosa la recepcionista-botiguera-taquillera.

Fa poc mes de 73 anys, el febrer de 1939, desenes de milers de catalans i espanyols, abandonaven el país, encalçats per les tropes feixistes. Militars, civils, homes, dones, nens, vells, sans i ferits amb la mirada trista, esgotats i afamats encaraven un exili que per molts duraria fins a la mort del dictador i que per altres seria simplement definitiu perquè hi varen trobar la mort, ja fos als camps de concentració francesos, lluitant a la resistència francesa contra els nazis o als camps de la mort (especialment Mauthausen).
Al MUME hi podem trobar un relat d'aquest exili. La repetició milers de cops de les tragèdies individuals configuren la dimensió històrica d'allò que coneixem com "la retirada" però tot i així no existeix la fòrmula matemàtica que ens doni la magnitud del que va suposar l'esfondrament de la República i la derrota de Catalunya a la Guerra Civil.
L'exposició permanent és corprenedora i el cor es va encongint mica en mica, a mesura que et fas càrrec del que aquelles persones varen haver de viure.

De totes maneres, encara falta a Catalunya que algun museu expliqui als catalans el que va passar als que no varen fugir. La repressió que varen patir tots aquells que varen pensar que no els passaria res simplement perquè no havien fet res. Massa senzill: pels franquistes només era possible no haver fet res si havies fet la guerra amb ells. La resta, tan se valia qui fossin, eren suspectes. Els que es podien considerar republicans, possibles reus de mort; afusellaments després de judicis sumarísssims; venjances personals, només per rumors o perquè "tohom diu", acabaven amb la mort del denunciat. Depuracions de mestres, metges. Prohibició del català. Exclussió social dels considerats rojos.
Persones condemnades per tenir un carnet, per haver escrit un article, per ser subscriptors d'un diari...

Perquè no hem explicat encara que a Catalunya només hi va quedar la Por. A cabassats. Por de parlar, de pensar, de dir allò que no tocava en el moment que no tocava. De ser titllat de roig. Durant anys. Una por espessa, com les mitges negres de les vídues dels milers d'afusellats.

Qui ens ho explicarà això? Qui ho explicarà als nostres fills? Qui ho explicarà als joves catalans ara que sembla que Franco només era "autoritari"?