Sant Miquel, 13

Dissabte 21 d'abril. Em llevo i, un cop he esmorzat, miro la BlackBerry. Com cada dia, hi ha el report de la PM. Llegeixo:

Lloc C SANT MIQUEL (4120) Núm. 13

Fet: Assistencial / Incendis / Incendi en un domicili

Servei: Que hi ha foc al carrer St. Miquel núm.13

Resultats: Hi ha els bombers unitats 21760 i 321730 i la G42 del SEM.

Que ha set (sic) una falsa alarma,ha set (sic) una xemeneia que s'ha encès i s'ha apagat sola,sortia fum i prou.

Sant Miquel, núm 13... La madalena de Proust en forma de mail, tot canvia, tot roman igual...Ca la iaia. Sempre n'hem dit així encara que segurament, el propietari legal era l'avi. Però mai no en vàrem dir cals avis, o ca l'avi i la iaia. Només ca la iaia.

De fa anys ja no pertany a la familia, però una part molt important de la meva infantesa va transcórrer allà. Quan era massa petit perquè els avis, la iaia de fet, ens talaiava; de més gran, perquè calia anar-hi sovint. Hi dinàvem cada dilluns, sempre escudella i carn d'olla; les grans festes les fèiem allà, amb platades de canelons i rostit; i durant molts anys les meves germanes feien torns per quedar-s'hi a dormir una setmana cadascuna mentre que jo només hi havia d'anar a dinar els dissabtes.

Feia temps que no passava per la placeta de Sant Miquel, penjada sobre el riu, quasi deshabitada. Hi vaig anar per fotografiar ca la iaia, el número 13, des de la placeta i també des de l'altra banda del riu. Aquella casa, que tenia un cert aire distingit (pel que era el carrer), destinada a ser enderrocada, avui està ben malmesa i és una més de les cases okupades d'Olot. De fet, mentre la fotografiava des del Passeig Basàltic, va sortir al balcó del segon pis (ca la Paquita) un individu tot vestit de negre i amb el cap adornat amb una cresta i l'estat de les portes va confirmar que no es tractava de cap prejudici sobre l'aspecte del "llogater".

Els records es desperten i s'atropellen, com passa sempre. Com les converses entre amics que fa temps que no es veuen, només que sóc jo sol i s'assembla més a una tempesta neuronal que a res més.

La casa.- A la planta baixa hi havia el garatge, amb el llenyer al fons i un safareig. Una porta donava a l'obrador on el meu pare feia les millors butifarres, fuets i llonganisses del món (quant temps no vàrem tardar a trobar-ne que s'hi puguessin comparar). Una escala que avui recordo molt més dreta del que devia ser en realitat s'enfilava amunt. Els avis vivien al primer pis. Un passadís lligava el menjador ( làmpada d'aranya i tribuna sobre la placeta) amb la cuina, mes aviat fosca i que encara recordo amb fogons de carbó. Tres habitacions: la dels avis, on no entràvem mai de la vida, la "de la finestra" o "de les nenes" i l'altra que no tenia nom, ni finestra ni hi dormien les nenes sinó jo si mai m'hi quedava a dormir, mig aixafat pel pes de les mantes i amb els peus calents de la bossa d'aigua calenta. Un cambra de bany, el "cuarto de la roba" i un pati fresc i humit que s'abocava a l'obrador de la planta baixa, acabaven de completar cals avis.

El segon pis estava dividit entre l'assecador de botifarres i rebost, amb flaire del florit i greix de l'embotit, i el pis on vivien la Paquita, el seu marit Diego (mai el vàrem anomenar Dídac) i la Mariàngels, l'Antxus. Un piset petit i fosc però que, per diferent, ens encantava d'anar-hi.

I al tercer, un terrat que s'obria als teulats del veïnat i des d'on es veia, i sobretot es sentia, el riu. Suposo que el paio de la cresta el deu poder apreciar més que nosaltres que teníem una mica prohibit de pujar-hi vés a saber perquè.

Les olors.- de menjar: la carn d'olla dels dilluns, la del baf de les peroles on es coïen les botifarres d'ou i negres, de les torrades de l'esmorzar. La flaire que feia la iaia el dia abans de morir. La de serradís de la llenya del garatge. La pudor que feia el riu, convertit en abocador de les escombraries doméstiques de tot el carrer durant anys. La flaire de l'ansat de llet bullint eternament a la cuina. L'olor dolcenca dels lliris del pati.

Els gustos.- El Biscotte amb la carn crua de la pilota que aniria a l'escudella del dilluns; el tall de llangonisseta freda, cuita del dia abans, amb un tall de tortell de matafaluga que va ser el primer àpat després d'una febrada de dies; el bistec dels dissabtes, massa cuit i que sempre feia bola; la xocolata desfeta i aigualida de la nit de Cap d'Any; la sopa de pa amb llet i xocolata ratllada; la primera Sanmiguel.

Els sorolls.- De jocs i rialles amb les meves germanes i l'Antxus; de baralles amb les mes germanes i l'Antxus; el CREEEC que va fer la barana nova de fusta quan els paletes varen cometre la imprudència de deixar-la posada com un pont sobre dos pilons de totxos i nosaltres hi vàrem anar passant i tornant a passar per sobre fent equilibris; el silenci quan ens varen demanar si l'havíem trencat nosaltres; el xof que va fer una espardenya llençada amb mala punteria i que va caure dintre l'olla de la llet; el brogit del riu quan baixava ple; el que va fer la placeta quan es va mig ensorrar i es va esllavissar cap al riu.

Els jocs al carrer.-  Aleshores ningú jugava a dins de casa. Hores i hores de soldat plantat, arrencar cebes, joc del disbarats, de les estàtues, del mocador, pare carbasser, del telèfon, nonet, goma, botxes...amb tota la patuleia, asseguts a terra o a la vorera. Provant i insistint perquè els grans no ens deixessin de banda als petits. Un prec que sempre va ser poc menys que inútil i que es va acabar quan els petits vàrem ser prou grans i ens vàrem adonar que darrere nostre no n'hi havia de més petits per deixar de banda. De cop, ens vàrem trobar sols.

Interminables partits de futbol, fent servir un garatge de porteria i fent enrabiar les veïnes, fartes de sentir els patims i patams.

Avui,  el carrer fa encara menys patxoca que mai, llastimosament abandonat entre la placeta i el Palau, amb altres cases okupades i només una mica revifat a la part final del carrer, a tocar d'on hi havia hagut Can Casals. Un carrer, i uns temps, una mica oblidats però que almenys han reviscut uns instants gràcies a una xemeneia que feia fum.