2014, una commemoració diferent: No ho veig

Divendres passat, el president Pujol va ser a Olot per fer una conferència titulada “2014, una commemoració diferent”. Hi vaig anar amb una expectació continguda. Es va dient que l’Honorable Pujol ha fet un pas decidit cap a l’independentisme i tenia ganes de sentir quina era la seva visió de la nostra Catalunya actual i de quin és el camí que, des de la seva perspectiva privilegiada, creu que hem seguir. La seva opinió, en definitiva.

El Teatre Principal no es va omplir però hi havia força gent: capitostos locals i comarcals de CiU i militants de la federació, principalment.

Bé, a una persona que ha estat president durant 23 anys em sembla que se li pot perdonar tot: el recorregut del 1714 fins el 2014 no va ser, precisament, rectilini ni cronològic. Podríem dir que era un constant flashback històric. Un parell d’observacions que em varen semblar interessants: al 1714 no ens jugàvem la independència sinó la manera de relacionar-nos amb la Corona espanyola però mantenint-nos dins d’Espanya; durant molts anys, vàrem perdre la consciència d’haver estat independents fins que a principis del XX algú recorda que havia existit la Generalitat.

La visió de Pujol és que, en el fons, des del 1714 mai no havíem estat tan bé com des dels anys 80 fins el 2000. Amb una Generalitat que administrava les competències cedides es va poder fer TV3, continuava funcionant l’ascensor social, la integració dels joves (de nivell universitari) semblava funcionar...I tot gràcies, a la capacitat innata dels catalans de resistir. La tesi acabava resumint-se així: hem resistit. Amb tot el que ens han fet, hauríem d’haver desaparegut socialment, econòmicament i culturalment i en canvi, encara hi som. Com ho hem fet? Una mena de misteriosa resistència a base de comprar llibres en català, mirar TV3, i treballar molt.

El Molt Honorable President Pujol té clar que ara l’ofensiva contra Catalunya serà més forta que mai perquè, per si fos poc, Espanya compta ara amb la coartada de la crisi econòmica. No hi ha cap mena de dubte que Catalunya es juga, ara més que mai, la seva existència.

Fins aquí, completament d’acord. Esperava amb impaciència, quina seria la recepta que ens donaria per poder-nos-en sortir d’aquest pou al qual semblem abocats. Doncs, sembla que tot es resumeix en confiança i treball. Confiança en qui, Sr Pujol? O en què? Treball...els que tenim feina em sembla que treballem més que mai, però la bossa dels aturats es va incrementant sense aturador.

Podria confiar si veiés que al govern del meu país hi ha algú que es dedica a dissenyar el futur i no només a administrar la misèria. Treballaria, més enllà de la meva feina professional, si algú ens marqués un objectiu.

Malauradament, no ho veig. No em sembla que la Generalitat treballi per transformar Catalunya. No veig apostes decidides cap a una Catalunya tecnològica, cap a una economia d’alt valor afegit, una economia que vagi més enllà del turisme i que enfoqui el futur una mica més enllà de la recuperació de la “indústria del totxo”.

No veig tampoc una posició decidida davant del govern espanyol. Veig un acatament constant de les ordres d’en Montoro, que probablement segueixi les ordres d’algun alt funcionari europeu. No veig fermesa en les posicions; no detecto lideratge per avançar nacionalment; no percebo un horitzó que vagi més enllà d’una autonomia misèrrima administradora de quatre xavos; no llegeixo un full de ruta per Catalunya que ens tregui del pou econòmic, que ens alleugereixi de l’espoli fiscal ; no em crec que hi hagi una estratègia perquè el 2014 puguem realment commemorar l’11 de setembre d’una manera diferent.

No esperava que ens digués que el que calia era la independència de Catalunya, però si que la recepta del Dr. Pujol anés una mica més enllà. Em vaig sentir com si anés al metge amb forts dolors de panxa i la diagnosi fos “Són nervis. Reposi i miri de no pensar-hi”.

Hauré de buscar un altre metge.