Quan érem xarons. (Tornarem a ser-ho?)

Aquests dies estic llegint amb fruïció "Quan érem feliços" de Rafel Nadal i la seva lectura juntament amb una reflexió iconoclasta de les conseqüències de la situació econòmica catalana actual m'han fet pensar que, en realitat, quan ens posem nostàlgics tendim a exagerar els aspectes bons de les situacions i a ignorar els que no ho són tant.

Han acabat de donar-hi una pinzellada el número de Les Garrotxes dedicat a l'estraperlo i el contraban, i la conversa sobre la crisi que vaig tenir ahir amb l'amic Vicens a la carnisseria i que va acabar amb la conclusió que "ens hem d'empobrir". Bé, si ha de ser així almenys ja anem per bon camí....

Aquells que estem a la franja d'edat que es pot anomenar interessant, ens recorden de quan els catalans, com a coŀlectiu érem xarons. Vaja, que érem uns cutres. Almenys des d'un punt de vista actual. Perquè en realitat érem pobres però això ens fa una mica d'angúnia de dir-ho.

El primer exemple que em vé al cap és el dels viatges a Andorra per comprar. Ara pot semblar un mica marcià perquè a Andorra hi anem a esquiar o a practicar esports que acaben amb -ing (trekking, cycling, running, skating...) però fa 30 ó 40 anys els catalans hi anàvem a comprar. Per si algú estava despistat: no hi anàvem a invertir, hi anàvem a comprar. Mantega, whisky, formatge de bola, tabac, pilotes de tenis, aparells electrònics, armes, discos (d'Alan Parsons Project)... I cafè, sucre i paraigües. Tot un pack. Cafè de marca "El Conseller" amb els colors de la bandera andorrana, sucre que no endolcia, paraigües que no s'obrien. I tabac que encara feia estossegar més que el d'aquí.

I malgrat tot, malgrat saber-ho, cues a la duana. Cues amb l'ai al cor. Que no em facin aturar a mi, que no mirin sota la roda de recanvi, que no em demanin la factura. Una mena d'estraperlistes d'estar per casa.

En aquells dies era ben normal que els cotxes de 5 places anessin plens: es a dir, amb 5 viatgers, en contraposició amb avui que quan una parella té un fill ja es compra un monovolum. No fos cas que anessin massa estrets.

A marina hi anàvem omplint el cotxe fins a dalt, de viatgers i del cistell del dinar. L'excepcional era anar a dinar a un restaurant i el mes normal anar a una pineda a fer el pic-nic, estenent una manta a terra per seure o amb taules i cadires plegables.

Aviat tot això tornarà a ser present. Les vaques grasses les tornarem a veure a les peŀlícules americanes i les nostres, massa magres, les anirem peixant amb una mica de pinso.

I mentres tot això passi, algun despistat encara es preguntarà com pot haver passat. I pasarà revista dels AVE que no anaven enlloc, del corredor mediterrani que no va ser, del port que no tenia accessos, dels tripijocs de membres de la Casa Reial, de la famosa frase "pel preu d'un cafè" que si hagués estat real i ens haguéssim pres un cafè cada cop hauriem tingut insomni etern, de la duplicació d'institucions i administracions, dels ens que haurien de servir per optimitzar i estalviar i es convertien en pous on es perdien els euros. Recordarà el despistat aquells governants que deien que érem tan rics que podíem repartir 400€ per cap o 1500 € per nadó; que el nostre sistema bancari era el mes sòlid del món i que aviat seríem tan rics com França i Alemanya.

I potser aleshores ho entengui.