Estelades a Olot

Com en una mena de campanya viral, els carrers de pobles, viles i ciutats de Catalunya s’han omplert d'estelades de totes mides. Aquest any, molts catalans no l'han despenjar abans de l'11S, de la mateixa manera que no varen esperar el dia abans a penjar-la.

Centenars de milers de catalans hem trobat en l’estelada la manera de simbolitzar el clam per la llibertat del nostre país, el cansament pel menyspreu de tants anys cap al nostre idioma i la nostra cultura i la fatiga per l’espoli fiscal i el llast que pel nostre futur suposa. L’estelada, bandera independentista, deixarà de tenir sentit el dia que siguem independents i aleshores la podrem desar en els museus o a casa com a record dels dies històrics i emocionants que ens estan portant a l’inici d’una nova etapa nacionalment plena. Fins aleshores és per nosaltres un símbol d’esperança i quan la brandem no ho fem contra res ni ningú, només a favor nostre.

No tothom ho veu així i aquesta setmana  al Ple de l'Ajuntament d'Olot, i a ran d'una moció presentada per ERC per tal que no es pogués prohibir a Olot l'exhibició de l'estelada vàrem poder escoltar deliris (per la seva manca de coherència i connexió amb la realitat) d’alguns grups en contra de la presència de l’estelada en espais públics.

No cal recordar que la moció vé a tomb perquè la Policia espanyola va prohibir entrar al camp del Real Madrid a uns aficionats del Barça que duien estelades amb l'excusa que podia provocar disturbis, problemes de seguretat o no sé quina bestiesa. Per més INRI, quan l'Alfred Bosch va demanar explicacions al Congreso de los Diputados, li varen etzibar amb tota la patxorra que "alguns símbols poden fer que alguns ciutadans realitzin actes violents”.

La representant del PP, que no deu veure els símbols que hi ha als balcons de la nostra ciutat, ens va recordar que el seu partit estava en contra de la independència (no va caldre puntualitzar que de Catalunya) i va dir que l'estelada només representava els independentistes i que és la senyera l'únic símbol que uneix a tots els catalans. I en altres moments del Ple es va queixar que per les Festes del Tura, alguns elements de la faràndula portessin estelades i va demanar que no es tornés a posar l’estelada al cim del Montsacopa perquè podia ser ofensiva per a alguns olotins.

Fregant l'esperpent, el portaveu de PxC va dir que havia estudiat l'origen de la senyera al Google i que havia après que tenia el seu origen en la bandera del "revolucionari comunista i totalitari" Fidel Castro i que havia estat utilitzada pels terroristes de Terra Lliure. Va oblidar que també es pot trobar al Google  quina bandera feien servir altres grups terroristes com ara el Batallón Vasco-Español o els Guerrileros de Cristo Rey. Ens va llegir l'article de la Ley 19/2007 que prohibeix l'exhibició de símbols racistes, xenòfobs, etc i va acabar demanant la deportació de tots els aturats immigrants. Donat que això és indubtablement un comentari xenòfob, suposo que es deurà prohibir la presència de cap simbologia de PxC en qualsevol espectacle.

Finalment, el PSC (PSOE?) va fer una comparació ben desafortunada entre les reaccions que poden causar les estelades i les del famós vídeo que ha aixecat les ires dels musulmans d'arreu del món i que han causat greus disturbis i morts.

Ja només em faltava arribar a casa i veure tot sopant el Rajoy del Polònia mirant-se de totes bandes una estelada i dient "no sé què li veuen els catalans". Almenys aquest em va fer riure.

Les (meves) diferències entre dues manifestacions.-

És ben comú entre els catalans que quan anem a un restaurant, immediatament comencem a parlar dels altres restaurants on hem estat i comparem els plats, preus, servei, virtuts i defectes dels establiments. De manera semblant, era irresistible dimarts passat comparar la mega-manifestació del 11S2012 amb la del 10J2010.

Doncs aquestes són les diferències que jo hi he trobat.

1. El lema. Fa 2 anys el lema era “Som una nació, nosaltres decidim” que va ser manipulat i reinterpretat, prou ambigu per aconseguir un consens impossible si hagués estat tan clar i diàfan com el d’aquest any “Catalunya, nou estat d’Europa”.

2. La presència institucional. El 2010 hi eren tots els presidents de la Generalitat i el Parlament vius. La setmana passada, el president va decidir no assistir-hi, tot i fer-se seu el clam en el seu discurs del dia abans. Altres càrrecs hi varen assistir a un inversemblant “títol personal”. Potser va fer bé vist com han anat els dies posteriors i els que el vàrem criticar per això, ens l’envainarem.

3. La gentada. Si fa 2 anys era increïble, el 11S2012 va ser esborronador. Riuades de gent per tot arreu des de moltes hores abans, la capçalera desbordada per totes bandes. El 2010 ens podíem moure amunt i avall mentre esperàvem per avançar, aquest any  va ser impossible. No valia la pena ni provar de fer fotos perquè com va dir un amic “tot era la mateixa foto”. Vàrem estar 3 hores anxovats  fins que vàrem començar a caminar lentament. Quan sigui vellet i els néts em demanin com va ser aquell dia, els diré tot cardant-me’n “un mal de peus, increïble”.

4. Els símbols. Inqüestionable: la proporció d’estelades respecte les senyeres era descomunal mentre que fa 2 anys estava més igualada. Aquest any, també, les pancartes i rètols que duien els manifestants tenien la independència com a leit-motiv comú i el rebuig a altres formes de relació amb Espanya; el 2010 hi havia de tot: federalisme, més autonomia, estatut... Els crits a favor de la independència, unànimes i eixordadors.

5. El rerefons. El 2010, la manifestació es va gestar com una resposta a la retallada de l’Estatut, va ser una manifestació eminentment reactiva. El 2012 la manifestació és propositiva: busquem un futur millor i creiem que només amb un estat propi, amb la independència de Catalunya, aquest futur és possible. No ha passat gaires cops que l’acció tingui més adeptes que la reacció.

6. Les absències. Aquest any, el PSC més PSOE que mai, s’ha quedat a casa decidit a entotsolar-se en el ridícul gemec pel federalisme i donant l’esquena als ciutadans; el 2010, encara que amb el gest tort, s’hi varen abocar potser perquè manaven a banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Els sindicats, testimonials aquest 2012 varen fer costat al govern tripartit el 2010.

7. Els periodistes. Va ser frustrant sentir el 2010, tornant cap a casa en cotxe, com a les tertúlies de la ràdio s’afirmava que havia estat un bonic gest però que no serviria de res. I així va ser. Aquest any, en canvi, reforçaven la necessitat de la manifestació, argumentaven a favor de la independència i collaven els temeraris interlocutors del PP i PSC que provaven d’aigualir el vi.

8. L’endemà. El 2010, gestos i cares resignades amb el convenciment que ens havia quedat una manifestació molt bonica però que no en trauríem res; el 2012, il·lusió i el convenciment que podia ser possible, que ningú no fallaria en els moments claus, que trobaríem tots plegats la força i la generositat. Mai tanta gent m’havia parlat d’independència com aquests dies. Arreu: a la feina, al carrer, a les botigues...

9. L’organització. Semi-institucional amb Òmnium Cultural el 2010 i per una semi-desconeguda Assemblea Nacional Catalana el 2012, amb els partits polítics en un discret segon pla cedint el protagonisme a la ciutadania. Com havia de ser aquell dia. A partir d’ara, els papers s’inverteixen.

10. Les reaccions. El President Mas ha sorprès a tothom amb el seu discurs valent i serè a Madrid i s’ha posat els seus i a molts altres a la butxaca, disposats a fer-li costat si fa el pas endavant. El 2010 el President Montilla va donar la feina per feta un cop es va acabar la manifestació i va ajupir el cap. El 2010, els partits espanyols se’n varen riure de nosaltres un cop més; aquest any, encara no han acabat de reaccionar, no saben pair que els catalans tan mansois, comencem a plantar cara. A dir, goodbye Spain.