Jo hi seré.

Preneu-vos-ho com vulgueu. Jo ho faig com una declaració de principis.

El 2009 i 2010 vaig treballar ajudant a allò que en dèiem "les consultes". No us podeu imaginar com en va ser d'emocionant per mi. Malgrat tot. Sideralment emocionant. Prop de lisèrgicament emocionant.

El 2010 jo volia guanyar les eleccions autonòmiques amb Reagrupament, tenir majoria absoluta (68 diputats) i proclamar la independència.

No en vàrem treure cap. Ni un. No us podeu imaginar com vaig patir. No; no podeu.

Però no em vaig desanimar i el 2011 vaig decidir que valia la pena seguir treballant. Aquest cop des de l'Ajuntament. Amb CiU. Vàrem guanyar. I penso que s'ha notat i que es nota.

El 2012 vaig ser a Barcelona l'11 de setembre. No ens podiem ni moure, Quina mà de gent. I pensava que la solució, la sortida a aquella energia, era la DUI.

L'onze de setembre del 2013 vaig anar amb una alegria immensa a la Via Catalana. I vaig tornar cansat però content amb el penúltim bus. I pensava que calia la DUI per donar sortida a aquella il·lusió increïble.

L'onze de setembre del 2014 he anat a la V. I pensava que sí, que volia votar el 9N però que el camí era la DUI perquè era el que volien els meus compatriotes.

Avui, continuo pensant que la DUI és el que cal. No estic content de pensar que tinc raó. Em deixo alliçonar.

No tinc ni un microgram de frustració pel gir que ha fet el President respecte la consulta. Ni tan sols pel matí de dissabte participant en la Gigaenquesta.

Zero.

El 9N votaré doble SI.  M'és igual el valor que els diaris i les ràdios hi donin. Se me'n fot si les urnes són de cartró o de cristall d'Swarosvki; si hi ha cens o ho fem com el 2009; si votem als llocs de sempre o només als edificis de la Generalitat.

Jo seré feliç perquè sé que és important. Per mi serà un moment clau de la meva vida. El darrer pas abans de votar en les plebiscitàries que donaran la llibertat al meu país; el darrer gest abans de posar la pedra per construir un país nou.

No frivolitzem la llibertat nacional.

Si el 9N som  milions votant, demostrarem que no ens arronsem i que estem preparats per fer el pas definitiu.

Jo hi seré.

L'inevitabilitat de la DUI.

Enmig del mesclum de declaracions d'uns i altres, de les terceres vies mortes que només serveixen per embotar-nos dins una estructura quimèrica en la qual només creuen els seus predicadors; dels "ara si, ara no" del gran estadista espanyolista sembla difícil veure-hi clar.

 Ens hem entossudit en que cal fer una consulta, tant si com no. I la farem. Peti qui peti.

 Ara bé perquè aquesta consulta sigui concloent cal, a parer meu, que compleixi una sèrie de condicions. Primer de tot, naturalment, que la pregunta sigui clara i diàfana, que ningú no pugui tenir dubtes de si el que vota és allò que vol.

 En segon lloc, el resultat ha de ser vinculant. D'això se'n parla poc però deixem-ho ben clar: tan si guanyen com perdem, el resultat ha de ser vinculant i qui li toqui ha de fer el que mani el resultat.

 En tercer lloc, el procediment ha de ser impecable. Per això em poso una mica neguitós (no costa gaire) quan sento a parlar d'invents com ara que puguin votar els majors de 16 anys o bé que també ho puguin fer aquells ciutadans que avui, no ho poden fer en les altres votacions electorals. Els que

són contraris a que aquesta consulta es faci no han de tenir cap argument per poder-la deslegitimar més enllà de la seva pròpia aversió a la democràcia o la síndrome d'Estocolm nacional.

 El Govern ho sabrà fer així perquè és obvia la necessitat de que tot plegat sigui net i clar. Com obvi serà que el govern espanyol no donarà el seu vistiplau a la consulta ni, encara menys al seu resultat.

 I aleshores ja hi serem, haurem arribat al moment en que caldrà trobar la forma política que permeti donar resposta al mandat dels catalans davant la immobilitat castissa del govern espanyol. I això té un nom: DUI, Declaració Unilateral d'Independència. La majoria independentista del Parlament podria fer-ho amb la composició actual o bé, si el temps no ens anés tan fatalment en contra, convocant unes eleccions al Parlament on obertament els partidaris de la independència de Catalunya portarien aquest punt en el seu programa i, un cop guanyades les eleccions i constituït el Parlament, es proclamaria la independència seguint el mandat dels catalans per dos cops: a la consulta i a les eleccions al Parlament.

 Aquest és el relat de l'inevitable. Però l'interessant seran les trames laterals: què faran els unionistes? Votar que no o boicotejar la consulta? L’unionisme pot optar per boicotejar una consulta per la independència de Catalunya, sobretot si el govern espanyol s’hi oposa frontalment però farien el mateix paper davant d’unes eleccions plebiscitàries i constituents?

Jo crec que no. Abans de 2 anys ho sabrem.

 

LibraryThing no té el Lapao com a opció

Fa unes 3 setmanes vaig descobrir un programa on-line per indexar els llibres d’una biblioteca: LibraryThing. De sobte se’m va obrir un món. Ja em començava a preocupar perquè molt sovint no recordo si tinc un llibre o si l’he llegit. I marxo de la llibreria amb dubtes i pensant que em foto gran. O bé no em recordo de quin era aquell llibre que vaig pensar que havia de comprar. Doncs tot solucionat. Amb LibraryThing puc entrar tots els meus llibres a la base de dades, simplement escrivint l’ISBN i seleccionant l’edició. Es van afegint a les diferents opcions de biblioteques: la meva biblioteca, per llegir, llegint, llista de desitjos...o les que creï de noves. Però no acaba aquí la diversió, puc escollir la portada del llibre, puntuar-lo, fer una ressenya i compartir-la a Twitter i Facebook, posar etiquetes que m’ajudin a classificar els llibres... I encara

hi ha més: em puc afegir a grups de lectura, interaccionar amb altres persones, veure qui té una biblioteca més semblant a la meva, veure recomanacions sobre quins llibres em podrien agradar...

També puc veure quins altres usuaris, en el meu idioma, té el web, qui té la biblioteca més gran, quins llibres tenim en comú, etc.

En fi, que porto unes quantes setmanes ben entretingut amb tot això. Entrant llibres i recordant en alguns casos els moments i llocs on els vaig llegir o qui me’ls va regalar i quan; i en altres casos comprovant que sóc incapaç de recordar ni tan sols de què anava el llibre...

Potser molts pensareu que és una pèrdua de temps però és perquè no sabeu les emocions que es poden sentir amb tot això. I a més, tot plegat m’ha anat molt bé per no assabentar-me que el Tribunal Constitucional ha suspès la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya, que el govern del PP ha enviat al mateix tribunal el Consell Assessor per a la Transició Nacional, que els govern d’Aragó consuma l’atac al català fent el ridícul d’anomenar-lo “lapao”, que el tribunal Suprem ha desimputat a la Infanta Cristina de Borbó, que el presidente Monago diu que baixarà impostos mentre Catalunya se’ns desfà a les mans, mentre el Govern enadrrereix l’ensulsiada definitiva i mentre el cabreig generalitzat no és capaç de fer una seqüència de tres “perquè?” per arribar a l’arrel dels mals.

En fi, quan arribeu a la conclusió que l’única possibilitat és la DUI, aviseu-me. Jo ja fa dies que us hi espero. Mentrestant aniré indexant llibres. Per cert, que el Lapao no és una opció a LibraryThing. No anem pas bé.

Ull, que vé la DUI!

Aparentment, les coses avancen massa lentament pels independentistes. Entre la porqueria escampada de forma més aviat poc subtil per funcionaris del Ministerio del Interior espanyol, les manifestacions per les retallades, els estira-i-arronsa entre CiU i ERC, amanits amb l’esperpent del PSC-PSOE, sembla que el vaixell que el President Mas ens va convidar a tripular al crit (amb veu fluixeta) de “salpem” hagi quedat encallat a la bocana del port.

Deu ser que passo una època optimista però em sembla que ja sigui de grat o per força, tot plegat va més ràpid del que podríem pensar. Els esdeveniments poden començar a accelerar-se molt ràpidament, aviat. La Generalitat ofegada econòmicament i amb una pressió social que es basa en una realitat social innegablement preocupant, es nega a assumir els objectius de dèficit fixats pel govern espanyol. El mateix govern espanyol que encara no ha pagat el deute i que es fa l’orni davant de les reclamacions del català.

La situació per molts catalans pot arribar a ser difícilment sostenible si la Generalitat arriba al fons del sac. I no em refereixo als funcionaris catalans que, putejats  i malvistos, es quedaran sense l’equivalent a una paga extra sinó als que no tenen cap salari i que necessiten ajuts, als que els cal recórrer a Benestar Social.

D’aquí l’exigència d’ERC que el Govern expliqui als catalans què és el que aboca als catalans a aquesta situació desesperada, perquè és evident que l’asfíxia econòmica combinada amb la política de desprestigi de la Generalitat és l’atot del govern espanyol, que espera que les ovelles catalanes esgarriades tornin, mansament o atiades pels gossos d’atura, cap a la cleda segura de la Madre Patria. A la nostra misèria  hi posen el pedaç de la seva demagògia.

A tots els intents de buscar una “via legal” el govern espanyol hi aixeca un mur d’intolerància, i els partits espanyols a l’oposició fan de manobres animats pels unionistes catalans que recolzats a la barana fan el paper d’observadors atents donant les millors indicacions perquè el mur sigui ben alt i sòlid. Sense adonar-se que estan al costat del mur que no voldrien.

Tot plegat podria forçar que a Catalunya hi haguessin noves eleccions aquest mateix any, simplement per impotència. Unes noves eleccions que no tindria cap mena de sentit que fossin per escollir un altre govern que administri la misèria creixent, en tots sentis. Això seria un suïcidi.

Les noves eleccions seran plebiscitàries: independència o no; llibertat o submissió; catalans lliures o espanyols resignats.

L’objectiu d’aquestes eleccions ha de ser escollir un Parlament que proclami la independència de Catalunya, la DUI i que, mal m’està el dir-ho, des de Reagrupament ja dèiem fa 4 anys que era l’única via possible.

Espero que el Consell per a la Transició Nacional estigui treballant de valent perquè se’ls girarà molta feina, ben aviat.

Als independentistes també se’ns en gira molta de feina. Serà una lluita desesperada contra l’enemic interior, citerior i ulterior. Una lluita que hem de guanyar, amb fermesa i decisió per no recular davant atacs; amb generositat per renunciar a tot menys a la victòria.

Guanyarem. Aviat. Goodbye Spain.

Després del 25N. Consolidant la perspectiva: l’estratègia.

Disposar d’una  estratègia és bàsic per a l’èxit final. Una bona estratègia s’ha de basar en l’anàlisi de les pròpies forces i també de les forces de l’enemic. Com deia en l’esborrany, Catalunya té oberts 3 fronts polítics. El primer front és  el del dia a dia, el de l’administració de la misèria autonòmica. Sembla que en aquest es pot comptar que CiU i ERC aniran plegats si són capaços de ser prou patriotes i deixar de banda el tacticisme polític i renunciar a alguns aspectes programàtics. Per exemple, és bastant possible que CiU hagi d’acabar restablint l’impost de successions, que serà més testimonial que altra cosa perquè s’estima que aportarà un màxim d’aproximadament 165 milions anuals, que són poca cosa menys que un pedaç. D’altra banda, ERC haurà de girar la vista cap a una altra banda en alguna retallada addicional. Aquesta entesa hauria de pacificar prou el Parlament per deixar les forces més importants pels altres dos fronts. Al front espanyol s’hi hauria d’anar amb les forces que disposem i posar el govern espanyol contra les cordes: recursos al Constitucional per la LOMCE, querelles a Montoro, Cospedal et alter per les mentides de l’esborrany fals, denúncies a l’Estat pels incomptables incompliments legals, etc. Que els advocats catalans treballin a favor de Catalunya.

Però el front més important és Europa. Allà és on Catalunya ha de bastir complicitats i aliances amb els Estats Membres, fent la volta als eurodiputats unionistes i demostrant que una Catalunya independent va a favor del desenvolupament econòmic de la UE, que una Catalunya independent seria un estat contribuent net i no una llagasta econòmica. Cal seguir treballant perquè no afluixi la pressió sobre el govern espanyol ì que les inversions en infraestructures cabdals per Catalunya es facin pensant en Europa i no en l’asfixia econòmica de la nostra nació. La tasca de Tremosa i Romeva treballant pes interessos coincidents de Catalunya i la UE els fa imprescindibles a Estrasburg i Brussel·les. És un error estratègic el que comet Junqueras suggerint els seus noms per ser consellers autonòmics ; perquè quant de temps cal per dominar els mecanismes de poder? Anys. No ens ho podem permetre.

Des del 25N es parla molt del referèndum i de la data de la seva celebració. El més important del referèndum és que l’hem de guanyar, si pot ser, a la primera. Per poder-ho fer, s’ha d’ organitzar per un govern de Catalunya pro-independència. I això, només té garanties, si abans es fa un primer i definitiu acte de sobirania: la declaració unilateral d’independència, la DUI. Ara tenim al Parlament, 74 diputats que han assolit el seu escó amb un programa independentista. Això era la primera condició; ningú no pot dir que hi ha trampa. Cal trencar amb la legalitat espanyola i acollir-nos a la internacional. Com a part de l’Estat espanyol tot el corpus legislatiu ja està adaptat i establert al nostre país. No hi ha buits legals.

Insistir en fer un referèndum abans de trencar amb Espanya, és abocar-nos al fracàs o, en els millors dels casos, ajornar la ruptura necessària perquè el govern espanyol i els poders fàctics que li fan costat mai no permetran que es faci de forma legal (des del seu punt de vista). No cal ser ingenu.

El punt crític, serà poder disposar dels fons econòmics necessaris per aguantar l’estructura del govern durant 6  mesos. Caldrà recórrer a capital privat probablement de fora de la UE, perquè molt em temo que no ens podrem refiar de La Caixa.

A partir d’aquest moment, i garantida la seguretat del President i diputats al Parlament, cal fixar una data per al referèndum i engegar la màquina estatal per garantir l’èxit de participació, i la majoria de vots per a la independència. A mi, personalment, no em cal que aconseguim un resultat unànime ni tan sols espectacularment majoritari. En faig prou amb una majoria suficient com perquè la victòria sigui legitimable internacionalment.

En aquests moments, la televisió i ràdio públiques i les privades, els diaris, tots els mitjans de comunicació, les tanques publicitàries han d’estar majoritàriament ocupades per missatges a favor de la independència. El corró propagandístic ha de difondre constantment els avantatges de la independència i eliminar les mentides demagògiques dels unionistes, que evolucionaran del gonzo al gore. I els catalans haurem de fer presència al carrer amb certa constància per reafirmar el missatge i els que liderin el procés. Serà el moment que els polítics i els ciutadans ens mirem als ulls i hi trobem aquella espurna que ens donarà el convenciment que si anem junts i amb un únic missatge, serem invencibles. Sobretot, si no anem amb el lliri a la mà, com sempre. No n’hi ha prou de tenir la raó del nostre costat perquè l’enemic ens la negarà sempre, cal que aquesta raó la fem servir a favor nostre.

Vénen dies complicats i apassionants. Vivim-los intensament.