Que bé que va que badin.

A aquestes alçades no és cap originalitat dir que estem en un moment excepcional i únic de la nostra Història. En podem dir “cruïlla”, “punt d’inflexió” o, més gràficament, “punt de no retorn”. No hi ha possibilitat de recular sense carregar amb les conseqüències; hem fet una aposta madura que no necessita excuses de mal pagador.

De totes maneres em continua sobtant com en som de crítics els mateixos independentistes sobre com s’està gestionant tot plegat. Després d’anys i panys  criticant a CiU per autonomista; criticant-los (moi aussi) primer perquè no eren independentistes i reconeixent (me too) després que fins que no fessin el pas, seria difícil arribar a la independència; ara que estan liderant el procés, no ens els acabem de creure.

No crec ser una excepció si dic que crec que la pregunta en la consulta serà clara i definitiva, que es podrà respondre amb un “si” o amb un “no” i que no inclourà ni terceres vies ni federalismes en vinagre.

Mentre discutim, pressionem el govern i anem fent ditirambes sobre això, a Madrid el govern del PP ho aprofita per fer-hi broma. I és que crec que, en el fons, no ens acaben de prendre seriosament.

Perquè de fet, res no s’ha mogut políticament. La manca de moviment aparent els deu fer creure que estem adormits i que n’hi ha d’haver prou amb les crides a complir la legalitat per aturar-ho. La demanda que el President Mas vagi al Congrés a ser escridassat i vexat com el  lehendakari Ibarretxe fan pensar que continuen sense entendre que ja hem encetat el camí cap a la Independència, perquè no es tracta de legalitat sinó de voluntat. La nostra voluntat de ser independents, de construir un nou estat, contrasta amb la seva no-voluntat de canviar la legislació. Perquè de què coi serveix el Congreso de los Diputados si no és per fer i canviar lleis, constitucions incloses?

Només els unionistes interiors, els gonzo de Ciudadanos i la dreta xarona i cridanera del PP,  tenen clar que tot això va de veres. Malauradament, semblen dur-ho en els gens, són incapaços de cap posició democràtica i recorren a les amenaces, insults i mentides per excitar els seus i per avergonyir a la resta.

En fi, l’enemic sembla despistat i cal no fer res per treure’l de la seva distracció. Deu ser per això que des del Parlament li volen demanar permís per fer un referèndum: per fer-li creure que hi té alguna cosa a dir.