Carnestoltes polític

Carnestoltes.  Uns dies de suposada transgressió de les normes que ja fa anys que majoritàriament es centren en la gresca i disbauxa institucionalitzada, i la teòrica provocació s’allunya poc del que el comú dels ciutadans titllaríem de mal gust i mala educació. Assimilada, deglutida i fagocitada. Potser perquè actualment la transgressió no té data fixa i la norma conviu amb l’excepció.

La culminació del Carnestoltes és la disfressa.  Hi ha teories segons les quals qui es disfressa ho fa d’allò que més amaga. Potser si.

La política viu darrerament immersa en un Carnestoltes sense fi , de disfressa eterna.

Podemos-Podem es disfressa de panacea política quan en realitat només és un símptoma. L’expressió del malestar general per una manera malaltissa de fer política i d’exercir el poder; un

blocs.xtec.cat

15-M organitzat que en comptes de fer assemblees caòtiques a les places, fa mítings a Palaus de Congressos; que fa eleccions on s’escull els elitistes assenyalats pel dit del líder i no als ingenus carregats de bona fe que volien canviar el món. El lerrouxisme populista, el grillisme espanyol es disfressa d’alternativa al poder tradicional, com una criatura es pot disfressar d’Spiderman i pensar per un moment que es pot enfilar pels gratacels, sense donar cap explicació pels superpoders adquirits amb la disfressa, ni cap compromís ni responsabilitat si l’invent no funciona.

Unió segueix disfressada de pubilla catalana, assenyada fins el final, Coral·lí eterna. Pensant que amb aquesta disfressa podrà ajornar que passi l’inevitable: que els calgui triar entre la fidelitat a un Duran i Lleida amortitzat i cada dia amb menys credibilitat, o a un soci de federació i a un President que lídera el camí cap a la independència.  Una disfressa esfilagarsada i arnada per massa xotis ballats castissament (que no castament) arrambats a les tavernes madrilenyes.

CDC s’ha disfressat els darrers dies d’Amélie, amb un somriure innocent, i ulls enormes i trapelles. Com a la pel·lícula, ha fet petits retocs a la realitat per ajustar-la poc a poc als seus objectius. Fent veure que tot plegat ha estat un malentès, ha provocat una crisi amb Unió per un fet que hauria de ser ben normal o almenys no n’hi hauria d’haver per tant: una simple votació diferenciada al Congreso de los Diputados. Amb aquesta brometa, Unió ha vist que anar de Coral·lí virginal no du enlloc i tem que la disfressin d’apèndix, sabedora del que els passa sovint als apèndix: quan molesten s’extirpen.

ERC segueix amb la disfressa que porta des de les eleccions del 2012 de “Única Garantia al 100 %” que serveix per anar donant a entendre un bon independentista no es pot refiar de la resta d’opcions  perquè el que no té un ai té un carai.  I mentre amb una mà aixeca la promesa republicana (com si hi hagués independentistes monàrquics) amb la l’altra escampa una miqueta de zitzània per amanir el procés.

I el PSC, PP i Ciudadanos es disfressen d’aquells jubilats que sortien als Muppets, asseguts en un banc i aguantant un gaiato anaven rondinant i rondinant, sense fer ni deixar fer, sobrepassats pel temps i les circumstàncies. Esperant sempre un miracles que els rejoveneixi i els tregui el vertigen de comprovar que encara que ells estiguin enrocadament immòbils, el món no s’atura.

Tot plegat un bon ball de Carnestoltes que sembla que pot durar una colla de dies, amb l’in crescendo de les municipals i l’allegro barbaro del 27 de setembre. Esperem que aleshores les disfresses es llueixin només quan toca.