Mòbils a les aules.

Coincidint amb la celebració del Mobile Congress a Barcelona, va aparèixer un nou debat  a la premsa: cal seguir prohibint els mòbils a les aules o bé calia dirigir-ne l’ús cap a vessants més educatius?

El debat tampoc no es va allargar gaires dies, eclipsat per les compareixences de la família Pujol, però jo hi anava donant voltes. Al cap i a la fi tampoc no fa tants anys que es va voler implantar l’ús de portàtils als IES i es va generar  tota una polèmica: perquè tots havien de ser iguals? Perquè no podíem dur el mac de casa? Debat que en el fons amagava la reticència d’alguns (o molts) docents a abandonar la càtedra i a sotmetre’s al judici que la Viquipèdia pogués fer de les seves explicacions. O, més senzill encara, de la poca destresa en el maneig de les TIC.

En fi, la meva preocupació per si tots els alumnes d’ESO disposaven de smartphones va quedar esbandit a la primera pregunta. Segons un amic del ram de l’ensenyament: “tots en tenen. I segurament millors que el teu”.

Però  sempre hi ha d’haver alguna pega i aquets cop és l’ús responsable del mòbil a les aules. Els docents pateixen que els alumnes no whatsapegin o mirin vídeos en comptes de fer servir les app didàctiques que els indiqui el profe ,

En canvi, nosaltres ens distrèiem jugant a “barcos”, fent ocells de paper o avions que volaven rasos per l’aula; o també llençant boletes de paper amb el tub dels Bic Cristal com si fos un sarbatana; o els més animalots, trossos de paper doblat fent servir una goma de llançadora. I és que aleshores era difícil prohibir els bolígrafs i les gomes i els papers, sobretot perquè ja estava prohibit quasi tot.

Distraccions força més rupestres però que complien la mateixa finalitat: abstreure’s i distreure’s.

I és que  la capacitat dels alumnes per transgredir les normes és infinita. Recordo quan quasi cada tarda a  les classes de 7è d’EGB, el silenci avorrit es veia trencat pels “fffsssshhh” de les ampolles de Coca Cola i Fanta que s’obrien a les darreres files per acompanyar autèntics vermuts de patates, olives, musclos en escabetx i berberetxos ( tardaríem anys a aprendre que es deien escopinyes). Vermuts de mitja tarda que servien de berenar i d’escapament a unes classes infinitament avorrides de les quals fins i tot el professor feia anys que havia desertat.

Potser ens hauríem de preguntar perquè ens cal fugir mentalment de l’aula ja que no en podem fugir físicament.