El talp olotí. Informe sobre Sant Jordi

A la atención de Don Miguel Secretario General del Sindicato Mentes Sucias..

Hola Jefe!

Lus ils escric aquest informe després de la infernal Diada de Sant Jordi, vaya el que nosaltres en dèiem La Fiesta del Libro.

De veritat lus els li juro que si no fos per la flama patriòtica que omple el meu pit n’hi hauria per emigrar a Palencia, que és el lloc més allunyat d’aquí que em sé imaginar. Jo no sé qui és que li’s els explica a vostès que el xuflé aquest està desinflat però menteix més que Rodrigo Rato!

En fi, ja sé que als jerifaltes no els agrada que adorni els meus informes amb opinions personals. Vaig als fets.

Almenys aquesta vegada ens hem pogut llevar a una hora més o menys normal perquè en Nacho ens ha donat la consigna de normalitat tant pel comportament i sobretot amb el  vestir. Hem quedat a les 9 al Passeig, nom que m’encanta perquè això dels “paseos” em porta records enyorats de quan manaven els nostres i no estàvem tant per punyetes i papeletes, que ha arribat un punt que ja confonem les urnes amb les témpores i ja es pot aguantar més.

www.andreasoldati.it

A les 9 en punt, quan el sol despuntava rere el campanar de Sant Esteve i amb una lleugera brisa de marinada m’he vestit amb la meva roba de mudar que, si he de se franc (i com deia aquell.. a ser Franco no me gana nadie) potser m’anava una mica petita perquè des del casament del meu cosí de Pubilla Casas just després de la mort del Caudillo que no em mudava. I clar, s’ha ben encongit... però tot i que la camisa de xorreres groguejava una mica i no me podia cordar ben bé del tot, combinava perfectament amb els pantalons morats de pota d’elefant i bragueta vista, que només m’he pogut cordar fent sobreeixir la panxa per sobre la cintura; el toc final ha estat el corbatí de goma per donar just la imatge que buscàvem: una ima moderna, de confiança, propera que fes que els desgra..ciutadans honestos i ben de casa se’ns apropessin per ser il·lustrats per les nostres propostes. A la butxaca de darrera, però, la meva petaca de Soberano per ajudar-me a mantenir el rictus, vull dir el somriure, tot el dia.

Quan he arribat només hi havia en Roca, que anava remugant com sempre i mastegant un palillo, tot remugant entre dents algunes lindeses de les seves adreçades als enemics (independentistes, federalistes, el PP, els iaioflautes...) que muntaven altres parades. Només he pogut entendre paraules: afusellar-los a tots, cremar l’ajuntament...

La parada feia goig. Hem hagut de cedir i posar una senyera, petitona això si que jo anava plegant i doblegant fins que l’he convertit en una rojigualda. També he de dir que la nostra ensenya presidia la taula, amb aquella creu de Sant Jordi ondulant i convenientment inclinada per fer recordar una espàstica inspiradora per a tants de nosaltres.

Aprofito per queixar-me que no teníem llibres per vendre. En Nacho ha insistit que no era el dia adequat per vendre aquelles obres mestres d’en Vizcaíno-Casas que vaig trobar als Encants; ni tampoc per les biografies de José Antonio que ens varen quedar del 12-O a Barcelona. Res, només roses per regalar.

Al cap d’una estona han anat arribant els altres jubilats de la llista però poquets perquè com que la majoria són de fora han fet campana. I amb això m’han fet fora de la paradeta i m’han fet anar a voltar,  amb una galleda plena de roses, com si fos un pak...vull dir un que no és ben bé de casa i que per tant no pot anar primer. Buenu, vostès ja m’entenen el sentit de la paraula.

Jo prou que les oferia (especialment a les noies, encara que no fossin ben bé de casa) amb un somriure, bé amb aquella cara que se’m posa quan rosego el caliquenyo i començo a tenir els tremolors de quan fa estona que no tasto el Soberano. No sé si era pel perfum del caliquenyo o pel filet de bava que em queia barbeta avall però tothom semblava fer-me vores. Vaig canviar d’objectiu i em vaig adreçar a un grup de senyores jubilades que feien un bitter a Can Xena pensant que, almenys per l’edat serien mes properes al nostre missatge. Per fer-m el simpàtic els he ofert un glop de la petaca tot picant-los l’ullet i allisant-me el corbatí amb l’altra ma, fent-me l’interesssant. M’han demanat de qui era i quan els he dit el nom del nostre gloriós partit, m’han ben escridassat tot dient que elles eren de l’ANC i que sisplau anés passant. Maleïda mala sort meva! Quan et penses que trobes el teu públic, resultat que són iaies ninja!

He canviat de públic i una mica més enllà un grup de nois amb els braços tatuats i el cabell quasi rapat m’ha semblat que podrien ser receptius i m’hi li’ls he adreçat. Només de veure’m han fet un bot; potser perquè els he sortit per darrera tot cridant “Arriba España, Viva Sant Jordi!!”. Massa tard, he vist que els tatuatges eren estelades, frases de Companys i Macià, cavallers Sant Jordi, mapes dels Països Catalans i tota la parafernàlia independentista. He hagut de sortir per cames i refugiar-me darrera la nostra parada, protegit per la mirada furiosa i reptiliana d’en Roca i calmant-me amb un bon raig de Soberano gola avall.

Al cap d’una estona m’han fet inflar globus, una feina més tranquil·la que he fet a la perfecció, assegut a l’ombra i bufant a pulmó, recuperant-me de l’esforç de cada inflada amb un glopet de Soberano i una calada de caliquenyo. Al cap d’una estona, jo crec que per la calor i l’esforç de bufar, m’ha començat a venir una son dolça i he tancat els ulls, aprofitant que tots els meus companys han anat a donar i m’han deixat la missió de vigilar la parada. Juro que ha estat només un moment però m’ha despertat un seguit d’explosions i una escalfor sobtada seguida d’una forta pudor de socarrim i crits de  “Foooc!, foooc..als fatxes se’ls crema la parada!”. A veure, els rojos seran com seran, però amb quatre galletades ho han tingut tot apagat;  fins i tot un ha tingut la gentilesa de tirar-me una galletada a la cara perquè em sortia fum dels cabells. Cosa que li lo el agraeixo i li el perdono que sense voler se li escapés la galleda i tot, que ha impactat al mig del meu nas.

La parada ha quedat ben cremada, i que jo estigués mig estabornit no m’ha salvat de l’escridassada d’en Nacho que ha arribat corrent amb el seu “trote cochinero”  seguit d’en Roca i els seus renecs que em nego a reproduir aquí, i de la Rosa que venia al darrera esbufegant.

Després he sabut que les explosions han estat causades perquè el sol del migdia ha escalfat l’aire de dins els globus que estava saturat dels vapors de Soberano, que s’ha inflamat i provocat una reacció en cadena.

En fi, m’he retirat discretament i he decidit anar en missió en solitari a desmoralitzar els centenars de persones que passejaven i compraven llibres i roses, dues de les coses més inútils del món. Havia actualitzat el meu repertori de frases desmoralitzadores i els he anat deixant mica en mica. A l’associació de jubilats els he deixat anar la de grau 3 “ Potser serà el darrer Sant Jordi, segons com vagin les coses...cardem pie! (les llatinades sempre m’han agradat)”.  A l’associació protectora d’animals els he fet una dissertació sobre l’art del toreig, lligat amb el minotaure cretenc i he acabat dient “ penseu que la tortura també és cultura!”. Han quedat ben bocabadats i m’han obert pas fins les parades de roses i llibre on he començat el meu repertori de frases desmoralitzadores adreçades a les parelles que compraven flors: “si la independència dura tant com les roses...”; “llegir no és cosa d’homes com cal”; “ a cada independentista li arriba el seu Sant Martí...vull dir Sant Jordi”; “El llibre que tinc jo és en castellà; fa com més culte, no?”.

Però avui no era el meu dia, definitivament. Ni la frase més demolidora, la que havia de fer estralls no ha tingut efecte “Ja ho sabeu, oi, que avui es celebra la mort de Cervantes?”. Res.

Al final, tot baixant pel passeig he arribat a la plaça i allà feien un castell i mica en mica m’he trobat empès al mig de la pinya, amb el nas aixafat contra l’esquena d’una paio que devia fer 150 kg, i amb els sacsons d’una dona encastats a la meva costellada. Suposo que per efectes de la calor, de la pressió ofegadora dels sacsons, potser una mica també del Soberano i, sobretot perquè l’anxaneta ha caigut directament sobre el meu cap quan el castell ha fet llenya, he caigut rodó a terra. I quan m’he refet he anat xino-xano cap on hi havia les restes de la parada. Ja no hi havia ningú, només 4 parracs molls, restes dels nostres fulletons patriòtics i basses petites i pudentes d’aigua barrejada amb cendres.

He aprofitat la quietud i el simbolisme del moment per fer unes breus reflexions que sé que sabran apreciar i que els lils dono gratis:

-          Cultura i independentisme són la mateixa pota del gihadisme i s’han de combatre com sigui o no ens en sortirem. Com més llegeixen, més independentistes es tornen. I és que llegir gaire estova el cervell.

-          Caldria prohibir Sant Jordi o bé anar reconvertint-lo en una altra festa. Per exemple, que només es poguessin comprar llibres patriòtics i que en comptes de roses a les dones els regalessin un pot de Fairy o similar. Així aniríem recuperant els rols tradicionals.

Aquí finalitza l’informe de Sant Jordi. Ara vaig a preparar-me per la campanya electoral en la qual la meva intervenció serà definitiva per a l’esperada (per en Nacho) victòria.

Atentamente,

El topo olotense

 Ps: algú podia haver avisat que Sant Jordi era el dia dels enamorats pels catalans! Hauria comprat una rosa per l’Ermi!!