Criticar el que no s'és capaç d'entendre

La candidatura de Junts pel Si ha desorientat als unionistes de tal manera que encara no són capaços de trobar arguments coherents per oposar a la força tel·lúrica que empeny la candidatura.

De moment l’estratègia unionista, que és estranyament coincident en formacions tan diferents com PP, Cs, CSQEP i el que queda d’UDC, sembla basar-se en tres eixos principals:

•           Negar que el 27S sigui res més que unes altres eleccions autonòmiques
•           Desacreditar el conjunt de la llista , sobretot Artur Mas.
•           La suposada manca de programa de Junts pel Si, més enllà de la proclamació de la independència de Catalunya.

Proclamar a aquestes alçades que el 27S no és un plebiscit alternatiu és ser realment ruc o tenir mala fe, o les dues coses alhora. I mes quan ningú, ni ells, neguen que l’independentisme aplega avui una més que probable majoria social.

Totes les peticions que fins al moment s’han fet per poder fer un referèndum han estat denegades de forma immediata pel govern espanyol. Les anteriors demandes, molt més modestes (Estatut del 2006, concert econòmic...) també. I tantes com n’hi hagués, totes haurien estat rebudes amb la mateixa arrogància i respostes amb el mateix menyspreu.

Utilitzar unes les eleccions autonòmiques ha estat l’únic camí legal que ha quedat per poder arribar a tenir una posició definida dels catalans sobre la independència. Com es repeteix des de fa dies, els vots a les diferents candidatures es comptaran com Si o com No a la independència de Catalunya; i el nombre d’escons que s’aconsegueixin serviran per proclamar la independència o bé per continuar essent una autonomia espanyola. No cal donar-hi més voltes.

A la llista de Junts pel Si se l’ha titllat de folklòrica, mediàtica, futbolera... sense voler veure la vàlua i reconeixement popular de les persones que han fet el pas d’incorporar-s’hi. Unes eleccions transcendentals requerien una llista extraordinària formada per persones excepcionals que han estat capaces de fer remuntar els ànims des independentistes que estaven una mica a mig aire des que el 9N va quedar encallat en les habituals discussions i dissensions.

ara.cat

Els unionistes han preferit fer les seves llistes amb els de sempre, fent oïdes sordes, a la demanda creixent de canvi en les regles i en els actors polítics. Només el PP ha fet una aposta decidida i valenta incorporant el batallador García Albiol, que té un predicament entre els seus molt superior a la desprestigiada Alicia Sánchez Camacho. El PSC segueix confiant en Iceta, ferm com un flam davant del que els ve al damunt als socialistes catalans: l’enèsima ensulsiada electoral i la fagocitosi per part del PSOE.

Els suposadament trencadors de CSQEP han fet la seva llista amb unes pseudoprimàries que varen deixar seriosos dubtes pel que fa a la transparència del procés i de passada a l’afany real de regeneració democràtica de la formació, que ja estava prou entelat per la rellevància dels llocs a la llista que ocupen militants d’ICV i EUiA, representants dels temps més foscos de l’autonomia i còmplices i actors de les accions dilapidadores que varen conduir a les retallades.

Tots critiquen, i cap entén, que el futur president sigui el número 4 de la llista. Està escrit enlloc que calgui ser el número 1? Pensen així ells, que prediquen les llistes obertes? Tan perplexos els deixa que en fan escarni?

El darrer eix, el programa electoral, demostra la paràlisi unionista. Davant el projecte de la construcció d’un estat català nou, els partits unionistes no ofereixen res de nou, cap pla alternatiu, només la zona de confort de la continuïtat de l’status quo, del saber que Catalunya no tindrà cap responsabilitat pròpia nova. Es senten més còmodes vivint, en teoria, contra el centralisme. El paradigma d’això és la rampoina del que havia estat UDC.

Novament, CSQEP ha estat decebedorament previsible en el seu programa. Ple de bones intencions barrejant aspectes socials i ecologistes per acontentar el ventall sencer dels seus potencials votants, però basant tota la seva estratègia en un canvi al govern espanyol i amagant el fet incontestable ( i incontestat) que sense capacitat legislativa, sense hisenda pròpia...no hi ha cap possibilitat de fer polítiques pròpies. Ni socials ni de cap mena.

La coincidència en els eixos estratègics dels partits unionistes és fruit de  la incomprensió (real o fingida) de les conseqüències del 27S; del desconcert davant d’una llista i una pre-campanya imaginatives i innovadores; de la impossibilitat d’oferir una alternativa a la construcció d’un país nou; de la manca d’intel·ligència emocional per entendre que cal un marge de temps per a fer un procés constituent, i que en aquest període de transició, la continuïtat és suficient perquè el gran programa, el programa per construir la República Catalana, el farem entre tots. Ells inclosos.