En defensa del fuet.

Servidor és fill, net, nebot i germà de carnissers i carnisseres. La meva infantesa està entelada del baf de les botifarres bullint a la perola cada dimarts i divendres i de la flaire del greix calent que omplia de llunes l’aigua, barrejada amb la de la tripa natural (encara no n’hi havia de sintètica) que venia conservada en una mena de salmorra. L’aroma untuosa de la carn pastada amb sal, pebre i ous quasi fent una pomada que es convertiria en deliciosa botifarra d’ou va ser companya de jocs, i d’avorriment, durant molts anys.

La picor al nas que feia el pebre que el meu pare espolsava sobre la carn picada abans de posar-la a l’embotidora d’ona anaven sortint, amb un xerriqueig humit, llangonissetes (que la meitat es deixarien assecar per fer-ne fuets) i salsitxes és una cosa tan meva com les meves mans.

A casa meva havent sopat menjàvem pa amb botifarra o fuet de postres; i encara ara no puc imaginar un berenar millor que una torrada amb fuet, ni un esmorzar més ideal que un bon entrepà de fuet, amb els talls ben atapeïts i abundants. Que massa pa i poc fuet fa escàs.

I és que si alguna cosa és un vici per mi, és el fuet. Un bon fuet, corbat en forma d’u com déu mana , em pot durar un berenar i un sopar (de postres) si el pa es prou bo. I si el pa és normalet, potser em dura un esmorzar més.

Fins i tot la meva llaminadura predilecta durant anys va ser un bon tros de fuet amb xocolata de la que aleshores en dèiem “ de vainilla” per diferenciar-la de la “ de llet”.

Olot és bon país pels fuets. Els d’en Jordi i en Fermí de la Plaça Mercat, o el d’en Japot, el d’en Carles

Oliveras o el d’en Ramon Garnatxa. Tots són bons i cadascú té el seus defensors a ultrança. Però per mi el rei, el definitiu, el que s’assembla més al que feien a casa, és el d’en Masoliver de la Plaça Major. Valga’m Déu, que m’arriba a costar de deixar-lo arribar al punt just de sec, quan el mossegues i cruix lleugerament, cedint a la pressió de les dents i immediatament fa salivar; amb el punt de greix que el fa melós; picantet i no gaire salat, demanant permís per un gotet de vi ben negre. Un fuet com cal, amb forma d’u, sèc i un pèl eixut de les puntes, melós a les dues canyes i extraordinari a la corba, on es concentren millor els extractes carnis i on el gust umami arriba al sublim.

I ara, surten els científics aixafaguitarres dient que les carns transformades són susceptibles, si se n’abusa, d’afavorir el desenvolupament del càncer de còlon. I posen el fuet al mateix nivell que les salsitxes de Frankfurt. Quin anatema!

Doncs em sap greu però em penso que faré com el meu pare que els divendres de Quaresma, que calia fer magre, havent sopat tallava un bon tros de paltruc d’ou i deia “aquests dies és quan la trobo més bona”, i em menjaré un bon pam de fuet per postres.