Democràcia directa, assemblees, mandat.

S’ha parlat molt i molt de l’Assemblea de la CUP i del seu inversemblant resultat; majoritàriament se n’ha parlat entre malament i no gaire bé, almenys en els mitjans de comunicació habituals. Els membres de la CUP, que es caracteritzen per la seva perseverança que es confon amb la tossuderia s’enroquen en l’impecable procediment democràtic que suposa decidir els temes en assemblees.

Em permeto qüestionar-ho “des de la base” o almenys des dels orígens, sense entrar en les diverses maneres que existeixen de manipular els resultats de les assemblees.

Hi ha consens en admetre que la democràcia es va inventar a les polis gregues. Els aspectes rellevants del govern de les ciutats es resolien en les assemblees a les quals participaven tots els ciutadans que hi tenien dret (això excloïa, dones, esclaus, etc..) i tothom tenia el dret a dir-hi la seva. Les decisions es prenien pel consens que sorgia després de la discussió que hi pogués haver entre diferents punts de vista i el nombre de partidaris que cada opció pogués tenir.

sobregecia.com

Això va funcionar bé fins que les polis varen començar a créixer i a convertir-se en ciutats estat. El territori va augmentar i en conseqüència també el nombre de ciutadans a intervenir (no pas proporcionalment) alguns dels quals ja no vivien dins la ciutat sinó potser lluny (i en aquell temps tot era lluny); la complexitat dels temes a discutir es va incrementar i la presa de decisions es va tornar més difícil perquè hi havia els temes interns de la ciutat però també com relacionar-se amb els veïns (amb qui s’aliaven, amb qui s’enemistaven)... I aquells ciutadans que vivien “a pagès” i havien de perdre potser mig dia per arribar a l’àgora i mig dia per tornar a casa, i passar-se potser un dia sencer a l’assemblea varen començar a pensar que hi havia d’haver una manera millor que fes possible que poguessin participar en les decisions sense haver de deixar les feines de pagès desateses.

Va ser la primera llavor de la democràcia representativa.

Segles més tard (perquè entre la democràcia atenenca i les primeres democràcies més o menys com avui les reconeixem varen passar segles de tiranies diverses) la mida i les complexitats dels estats moderns varen multiplicar les dificultats dels ciutadans pagesos grecs per mil, i es varen instaurar democràcies representatives: els ciutadans, amb el seu vot, delegaven a altres ciutadans la responsabilitat de defensar als parlaments els seus drets. Si ho feien bé, els tornarien a votar i si no, en votarien un altre que pogués fer-ho millor.

Als primers intents, els representants recollien el “mandat” del seu votant i defensaven a capa i espasa el que els ciutadans li havien demanat que aconseguís per ells. Podia ser una exempció en alguns impostos, derogar algun dret abusiu, qualsevol cosa que els votants creguessin que era imperiosament necessària per a la seva comunitat. Aleshores, el representant es podria trobar amb altres representants que pensessin exactament el contrari i que tinguessin, des del seu punt de vista, raó; o amb altres representants que estiguessin ubicats en un punt mig.

Què havia de fer aquell que havia rebut un mandat? Rebutjar qualsevol opció que no fos la rebuda dels seus votants, encara que en la discussió i la negociació la seva ment s’hagués obert a interpretacions més àmplies o hagués visualitzat opcions millors en el seu conjunt. No tenia cap altra opció.

Per això, en les democràcies modernes el concepte del “mandat democràtic” no està acceptat, perquè suposa la negació de la representativitat i perquè limita la capacitat de negociació i de decisió. Un representant polític que obeeix un mandat ha de tornar a la base a recollir un nou mandat cada cop que la seva tesi no triomfa i es necessita el seu vot per a decidir.

Això és el que ha passat aquest 27 de desembre. Els diputats de la CUP no estan autoritzats pels militants de la CUP a decidir res que vagi més enllà del mandat. Atenció, no estan autoritzats pels militants/simpatitzants/col·laboradors però aquests 10 diputats varen rebre 300.000 vots; molts més dels que eren a l’assemblea. Qui representava a aquests votants l’assemblea? Era l’assemblea representativa aleshores?

Jo opino que no. I aleshores la meva conclusió és que per segons quines decisions la democràcia directa no només no funciona (i està clar perquè en l’assemblea no es va acabar prenent cap decisió i acabaran sent els manaires els que decideixin i, segurament, de forma molt menys transparent) sinó que, pel fet de ser una illa en un sistema representatiu, no compleix el seu objectiu de donar veu a tots els representats sinó només a un grup proporcionalment reduït.

Crec que aquesta negociació entre JxSi i la CUP estan deixant clar la inoperància de la democràcia directa en la presa de decisions complexes i la perversitat del mandat democràtic entès com a ordre inapel·lable d’un grup reduït (no deixa de ser una elit) als representants polítics.