La via taiwanesa

Des que el moviment independentista va començar a guanyar terreny a l’autonomisme tímid i al federalisme impossible, els catalans ens hem començat a preocupar pel com. Ja teníem ben clar el “què” (la independència), teníem molts “perquès” (els motius per voler la independència són tan diversos com independentistes hi ha) però ens vàrem començar a obsessionar amb el “com”.  Com s’assoleix la independència? Com es fa per obtenir el reconeixement internacional? Com ho farem per no sortir de la UE? Com ho farem per entrar a l’ONU?

Preguntes, pors, incerteses, per a les quals ningú no te una resposta clara per la simple raó que mai fins ara cap dels estats actuals ha aconseguit independitzar-se pacíficament d’un altre país demòcrata. Ni Escòcia ho va aconseguir, almenys de moment.

Ens costa de fer salts endavant, sense mirar enrere. Ens fa por perdre una miqueta d’allò que tenim segur encara que no ens agradi i encara que desitgem d’allò més el que podríem obtenir. Tan criticar el peix al cove i sembla que és el que impera en el nostre subconscient col·lectiu.

Ens hem anat carregant de raons i a cada amenaça de l’Estat sobre el futur negre que ens espera trobàvem un contraexemple. Si ens deien que sortiríem de la UE, dèiem que Noruega, Suïssa tampoc no hi són; si ens deien que no tindríem l’euro, responíem  que a Andorra no és membre de la UE i el fan servir, i en canvi al Regne Unit, no l’han volgut com a moneda.

Jo encara he trobat un cas més límit i radical: Taiwan.

Fins fa 15 dies jo em pensava que Taiwan era un país independent. Doncs resulta que no, o que almenys formalment no ho és. Fins fa 4 dies el govern taiwanès encara  considerava que l’illa era

Xina, la Xina de veritat, i que un dia ja recuperarien el continent de les grapes dels comunistes que els varen guanyar la guerra. De fet, el nom oficial del país és República de Xina (RX, o ROC en anglès), que contrasta amb el de República Popular Xina (RPX o PRC) que correspon al que nosaltres anomenem Xina, la continental.

Per això, i per les amenaces de la Xina , mai no han declarat la independència. Però això els impedeix ser independents? En absolut: tenen govern propi amb total capacitat legislativa, exèrcit, moneda, sistema sanitari, un sistema democràtic homologable als occidentals, etc...

També és cert que per les pressions de la RPX, Taiwan només està reconegut internacionalment per una vintena d’estats i que no té seient a l’ONU i que als Jocs Olímpics participa amb l’eufemisme de Taipei Xinesa.

Ara bé, la majoria de països del món tenen relacions comercials amb Taiwan i mantenen delegacions a la illa en forma d’oficines de representació que són, de fet, ambaixades. De fet, no és estrany tractant-se de la 21ena potència econòmica mundial, un dels 4 tigres asiàtics i una potència tecnològica com podríem comprovar fent una ullada als estris tecnològics que tinguem per casa

Aleshores, voleu dir que no hem de relativitzar la importància de certs conceptes que els independentistes ens auto-imposem com a limitacions i que només fan de llast per impedir fer el pas final?

Quina por ens ha de fer als catalans que Espanya imposi el bloqueig al reconeixement internacional de la independència o que no hi hagi ambaixades a Barcelona? Aquests conceptes responen a una idea del segle passat, antiquats.

Evidentment, no es tracta d’una solució ideal ni desitjable a llarg termini però l’exemple de Taiwan ens serveix per adonar-nos que Catalunya pot tenir maneres de ser present a la política i economia europea i mundial més enllà del que és propi dels vells estats. Perquè a la resta d’estats els és important (i als europeus imprescindible) el mantenir relacions amb Catalunya.

Llegia fa poc que finalment el PSC ha renunciat a la via canadenca, doncs bé jo proposo seguir la via taiwanesa: proclamem la independència i deixem-nos estar de punyetes del segle XIX. Siguem audaços i prenguem definitivament la iniciativa. El món no ens girarà l’esquena.