Quina por que fa Puigdemont

Escric aquestes línies la vigília del 30 de gener, el dia escollit per a la proclamació de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat.  Avui ningú no té clar, o almenys no pot assegurar-ho amb certesa, quin serà el resultat d’aquesta sessió del Parlament.

De moment, l’estat espanyol procura assegurar-se que Carles Puigdemont no arribi a ser president. Ho planteja com una defensa a diferents nivells: prohibeix qualsevol alternativa que no sigui presència del candidat al Parlament; si decideix anar-hi primer caldrà que demani permís al Tribunal Suprem i, per si de cas decidís anar directe al Parlament,  la policia nacional i la guàrdia civil estan vigilant els accessos al país amb un zel que farien millor d’aplicar a la corrupció i a l’economia il·legal

Es tracta de poder detenir el president Puigdemont i d’impedir a qualsevol preu que pugui ser

proclamat President. Per això l’Estat actua com un bloc i pressiona el Tribunal Constitucional a emetre sentències de dubtosa legalitat perquè els surt molt més barat passar vergonya uns quants dies que no pas que Puigdemont torni a ser president. Diuen que aleshores no gosarien detenir-lo. Jo en dubto perquè totes les actuacions els estan sortint quasi de franc. L’Estat espanyol té massa a perdre amb la implementació de la República a Catalunya. Per això els 87 milions d’euros de la Operació Copèrnic per impedir el referèndum de l’1-O no són res comparats amb els 16.000 milions de dèficit fiscal de Catalunya..

Tot l’esforç que posen en neutralitzar a Puigdemont és el senyal que entenen el seu valor real i simbòlic. Carles Puigdemont és avui el símbol de la República i mentre ell es mantingui ferm, també resisteix la idea de poder fer efectiva la República proclamada el 27 d’octubre del 2017 sense haver d’esperar una altra dècada, o que la biologia faci el seu fet, o que un miracle torni dialogant el govern espanyol. Puigdemont pot ser alhora l’espurna o el catalitzador que faci reaccionar en cadena a la majoria de catalans partidaris de la República i defensors de la democràcia. Que faci que aquesta part importantíssima de la ciutadania torni a la resistència pacífica i activa que vagi més enllà del simbolisme; que deixi de cercar constantment dades i fets que ens donin la raó per trobar els mètodes que ens donin la victòria; que abandoni l’estètica de les manifestacions per cercar l’eficàcia de l’acció col·lectiva.

La manera que té l’Estat espanyol d’afrontar el conflicte amb Catalunya acaba portant a la conclusió que la República és l’única garantia de tenir un estat de dret democràtic i que l’alternativa és un estat autoritari on la democràcia es limita a convocar unes eleccions en la qual l’estat es reserva el dret d’acceptar els resultats o d’impugnar-los.

Quan aquest escrit es publiqui, ja sabrem com ha anat el debat d’investidura i si tenim una insurrecció, un president detingut o encara a l’exili, un 155 de màxims o si estem en un punt mort. Però segur que no haurem sortit del nostre estat d’estupefacció.

Article publicat l’ 1 de febrer de 2018 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Una setmana després efectivament seguim estupefactes. El Ple del Parlament es va suspendre i encara no tenim clar si el rellotge "corre" o "no corre". El President Puigdemont segueix provocant el pànic al govern de Madrid i als usurpadors que ocupen el poder a la Generalitat. Podríem dir que no el poden veure en directe ni en diferit ni en teleconferència i no accepten una investidura presencial ni simbòlica, ni testimonial. Simplement segueixen sense acceptar que els catalans no ens vàrem equivocar votant i que majoritàriament volem que Carles Puigdemont sigui el president. A Barcelona o a Brussel·les. A Pekin o Pokón.