Costos i protestes

La sentència que ha condemnat els presos polítics a 100 anys de presó en conjunt ha estat el “momentum”, la “finestra d’oportunitat” que havia d’aparèixer en un moment o altre per retrobar les forces que estaven adormides d’ençà de l’aplicació del 155. L’independentisme ha reprès la lluita política per assolir el seu objectiu i està transformant la revolució dels somriures en alguna cosa possiblement més eficient de cara a assolir el seu objectiu.

La teoria política ens diu que una de les condicions perquè una regió pugui tenir èxit en un procés de secessió és que el cost de mantenir un estat unitari sigui més elevat per l’estat matriu que no pas accedir a la secessió.

Fins avui, a l’estat espanyol li ha sortit pràcticament tot de franc. El cost polític de la repressió engegada a partir de l’Ú d’Octubre de 2017 ha estat zero perquè els partits espanyols majoritaris s’hi varen sumar amb major o menor grau d’entusiasme i ara que estem en període pre-electoral és evident que el que tindria un cost polític seria precisament advocar pel diàleg amb Catalunya.

Però el cost econòmic de la repressió també té un balanç enormement favorable. El conjunt de la Operación Copérnico, trasllat dels milers de policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya ara fa dos anys, va costar menys de 100 milions d’euros. Engrunes, si ho comparem, amb els 16.000 milions d’euros del dèficit fiscal anual de Catalunya.

Això és el que amb les accions actuals està canviant de forma accelerada. Les campanyes que promouen que els ciutadans contractin serveis a empreses que no varen col·laborar amb el 155, la majoria independentista  a la Cambra de Comerç de Barcelona, la vaga general del dia 18 i les Marxes per la Llibertat, que varen col·lapsar les principals carreteres i autopistes del país són maneres d’incrementar el cost econòmic de la permanència en l’estat unitari.

De manera similar, les protestes nocturnes protagonitzades majoritàriament per joves, és una forma d’apujar els costos de la repressió. Una repressió que és la forma més corrompudament possible d’interpretar el concepte de monopoli de la violència. Dintre del contracte social entre ciutadans i un estat democràtic, els primers consenten que sigui només l’estat el que pugui fer servir la força, bàsicament per evitar l’arbitrarietat en el seu ús, o que sigui utilitzada per tercers com en l’època feudal. Però això no legitima de cap manera a l’Estat per fer-la servir de forma indiscriminada i desproporcionada contra qualsevol forma de protesta, perquè si ho fa és quan la ciutadania té el dret de qüestionar aquest contracte.

La protesta és una forma de lluita política legítima i l’independentisme està aprenent a utilitzar-la de forma eficaç, i els esforços del govern espanyol per identificar qualsevol protesta a violència són un risc per a la llibertat i els drets civils de tothom. Especialment en les darreres jornades quan allò que el poder ha anomenat violència, ha esdevingut autodefensa davant dels abusos policials.

Article publicat el 24 d’octubre de 2019 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat