diumenge, 1 de desembre de 2019

Al món queden 17 colónies, encara.



Al segle XX varen sorgir mes de 150 nous estats al món, la majoria dels quals, concretament 80,  varen ser el resultat de processos de descolonització, dins de l’anomenada 3ª onada d’independència. El procés de descolonització va ocórrer en el marc de la Resolució 1514 de l’Assemblea de les Nacions Unides (1960) i en un consens  normatiu global de que l’existència de colònies ja no era una qüestió tolerable. La Resolució afirma que la subjecció, dominació i explotació dels pobles per terceres parts, són contràries als drets humans i demana a les potències colonials de no reprimir els moviments independentistes i de prendre mesures per a la transferències de poder. A partir d’aquest consens, les potències colonials (que majoritàriament es varen abstenir en la votació de la resolució) comencen a abandonar les colònies a mesura que els pobles colonitzats comencen a aixecar la veu per a la independència.
Aquesta resolució llistava quins pobles tenien dret a l’autodeterminació i, per tant, excloïa d’aquest dret a tots aquells pobles que no apareixien en el llistat. Potser perquè costa d’entendre que un poble es pugui sentir tractat com una colònia si comparteix raça i cultura amb la potència colonitzadora ( i ja no diguem, si els dos territoris són contigus) encara que hi hagi explotació de béns, negació de drets culturals, eliminació de les institucions pròpies, repressió de la població autòctona, etc.  Com ha fet Espanya amb Catalunya des de fa més de 300 anys.

Les Nacions Unides tenen un Comitè de Descolonització, o C-24,  que quasi 60 anys després de la resolució, encara no ha acabat la feina perquè queden al món 17 “territoris no-autònoms”, l’eufemisme per anomenar les colònies. Aquest comitè està format per 29 membres (tots els quals, amb l’excepció de Rússia són ex-colònies) i té com a mandat examinar l’aplicació de la resolució 154 i formular suggeriments i recomanacions sobre els progressos i l’abast d’aplicació de la resolució. Això es concreta en revisar anualment la llista de territoris no autònoms, escoltar els representants d’aquests territoris durant les sessions anuals, enviar missions visitadores a aquests territoris i celebrar anualment seminaris regionals.
El que se’n diu una canongia, vistos els pocs avenços en el tema i que les resolucions anuals que emeten per alguns dels territoris, perquè per alguns, no existeixes són pràcticament calcades i acaben amb una patètica demanda a les dues parts, d’informació sobre els avenços descolonitzadors.
Els països colonitzadors, ara anomenats potències administradores són el Regne Unit, França, Estats Units i Nova Zelanda.
La taula següent relaciona les potències administradors amb els territoris no-autònoms.
Potència Administradora
Territori No-Autònom
Regne Unit
Anguila
Bermudes
Illes Caiman
Illes Verges Britàniques
Illes Malvines
Montserrat
Santa Elena
IllesTurques i Caicos
Pitcairn
Gibraltar
França
Polinèsia Francesa
Nova Caledònia
Estats Units
Illes Verges dels Estats Units
Samoa Americana
Guam
Nova Zelanda
Tokelau
----
Sàhara Occidental

És curiós el cas d’alguns dels territoris, que no semblen pas tenir gaires ganes d’arribar a la independència en contrast amb els d’alguns com Nova Caledònia o Tokelau que han fet referèndums d’autodeterminació amb resultats favorables a seguir sent un territori no autònom.
Són molt il·lustratives les conclusions del darrer seminari regional sobre descolonització de maig de 2019: les Illes Malvines estan satisfetes de ser part del Regne Unit perquè els garanteixen el dret d’autodeterminació (tot i que no el vulguin exercir) mentre que l’argentina, no els le garanteix; Espanya diu que la pertinença de Gibraltar al Regne Unit va en contra de la integritat territorial espanyola, un argument que coneixem prou; i Marroc diu que encara que no ha ocupat mai el Sàhara, no s’hauria de descartar l’oferiment que aquest territori no autònom passés a ser una autonomia dins del regne.
El cas del Sàhara Occidental és, clarament, el que crida l’atenció de forma més escandalosa: un Territori No- Autònom sense Potència Administradora, una colònia sense colonitzador? Doncs si, el mateix web del Comitè informa que l’any 1976 Espanya va comunicar que es desentenia totalment de l’administració del Sàhara occidental a l’haver-lo desocupat. 14 anys després, com si res no hagués passat entremig, el comitè informa que aquest és un cas de descolonització que ha de ser resolt pel poble del Sàhara. Així, literalment. Cal suposar que això s’ha de fer a través del famós referèndum que en quasi 30 anys no hi ha hagut manera d’organitzar, tot i l’existència de la MINURSO, la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental. Un altre comitè inoperant.
Pel Sàhara Occidental, el C-24 no ha aprovat cap resolució com a mínim en els darrers 11 anys.
En el fons, aquesta és la misèria de tots els organismes supra-estatals i la gran mancança de la governança global: la manca de poder coercitiu per obligar els estats a acceptar les resolucions i mandats que reben. Per això , el meu escepticisme quan confiem a aquest tipus d’organismes la resolució del conflicte entre Catalunya i l’Estat Espanyol.
Ens podem anar carregant de raons, fins l’infinit, fins igualar les raons que té el Sàhara Occidental, sense que això es tradueixi en cap acció resolutiva.
Cada cop tinc més clar que depenem exclusivament de nosaltres i que només ens tenim a nosaltres.


Cap comentari:

Publica un comentari

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!