dijous, 5 de març del 2020

Estar a l'alçada


Si observem els processos de secessió que han tingut èxit i que s’han culminat per una via política, no violenta, podem veure dues opcions d’articular políticament els independentistes: a través dels fronts transversals que agrupaven totes o la majoria d’opcions independentistes, o l’acció parlamentària conjunta per part de partits polítics diferenciats en base a altres trets polítics o ideològics.
El primer cas és característic dels processos de secessió on no existia un sistema de partits polítics i, per tant, el més eficient era la creació ràpida d’un moviment independentista. És el cas de les repúbliques bàltiques, per exemple. Posteriorment a la formació del nou estat, tots aquests moviments varen desaparèixer i es varen disgregar en partits polítics.
El segon cas ha estat el més habitual i es dona en els països on ja existia un sistema de partits polítics. No hi ha hagut cap cas en que tots els partits polítics independentistes existents bastissin una mena de Front per arribar a la independència.
Que la història ens digui això, no vol dir que sigui una llei inexorable igual que allò que no ha passat mai fins ara pot passar demà mateix. Deu ser això el que fa que gran part dels independentistes catalans clamin per les candidatures úniques i per la unitat, estratègica si més no, dels partits independentistes. D’arguments a favor i en contra n’hi ha a cabassats, i els arguments poden anar canviant quan parlem de diferents nivells de l’administració; el que prediquem per la política nacional pot diferir quan parlem de política municipal o comarcal. O provincial, o estatal.
I això fa patir als ciutadans que viuen aliens a la política de partits i que l’únic que desitgen és que es culmini el que es va guanyar l’Ú d’Octubre de 2017. Si la discrepància fos des de la generositat i la noblesa, des del discurs polític i l’argument ben travat que diferent que seria la manera com ho viuria la ciutadania en general. Lamentablement, l’astracanada, el gust per la cleca i la voluntat de guanyar l’adversari per KO, laminen constantment la força de voluntat de la ciutadania i afebleixen un dels eixos indispensables en tots aquells processos de secessió que han tingut èxit: la mobilització de la ciutadania.
Si fins i tot les secessions més pacífiques i tranquil·les de la història, les de Noruega i Finlàndia, fetes des de Parlaments amb unanimitat pro-secessionista varen comptar amb mobilitzacions populars, què no necessitarem a Catalunya on  l’independentisme és majoritari però no és, ni serà, unànime. És des d’aquest punt de vista que l’aturada progressiva de les crides a la mobilització per facilitar el diàleg amb l’estat espanyol és un error estratègic, perquè priva a l’equip negociador d’una mesura de pressió.
La miòpia política dels partits segueix sent la màxima feblesa de l’independentisme. A Noruega i a Finlàndia també es barallaven, també discutien si calia o no calia negociar amb els governs metropolitans però en els moments decisius ells sí que varen saber estar a l’alçada.

Article publicat el 27 de febrer de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!