Si observem els processos de
secessió que han tingut èxit i que s’han culminat per una via política, no
violenta, podem veure dues opcions d’articular políticament els independentistes:
a través dels fronts transversals que agrupaven totes o la majoria d’opcions
independentistes, o l’acció parlamentària conjunta per part de partits polítics
diferenciats en base a altres trets polítics o ideològics.
El primer cas és característic
dels processos de secessió on no existia un sistema de partits polítics i, per
tant, el més eficient era la creació ràpida d’un moviment independentista. És
el cas de les repúbliques bàltiques, per exemple. Posteriorment a la formació
del nou estat, tots aquests moviments varen desaparèixer i es varen disgregar
en partits polítics.
El segon cas ha estat el més
habitual i es dona en els països on ja existia un sistema de partits polítics.
No hi ha hagut cap cas en que tots els partits polítics independentistes
existents bastissin una mena de Front per arribar a la independència.
Que la història ens digui això,
no vol dir que sigui una llei inexorable igual que allò que no ha passat mai
fins ara pot passar demà mateix. Deu ser això el que fa que gran part dels
independentistes catalans clamin per les candidatures úniques i per la unitat,
estratègica si més no, dels partits independentistes. D’arguments a favor i en
contra n’hi ha a cabassats, i els arguments poden anar canviant quan parlem de
diferents nivells de l’administració; el que prediquem per la política nacional
pot diferir quan parlem de política municipal o comarcal. O provincial, o
estatal.
I això fa patir als ciutadans que
viuen aliens a la política de partits i que l’únic que desitgen és que es
culmini el que es va guanyar l’Ú d’Octubre de 2017. Si la discrepància fos des
de la generositat i la noblesa, des del discurs polític i l’argument ben travat
que diferent que seria la manera com ho viuria la ciutadania en general.
Lamentablement, l’astracanada, el gust per la cleca i la voluntat de guanyar
l’adversari per KO, laminen constantment la força de voluntat de la ciutadania
i afebleixen un dels eixos indispensables en tots aquells processos de secessió
que han tingut èxit: la mobilització de la ciutadania.
Si fins i tot les secessions més
pacífiques i tranquil·les de la història, les de Noruega i Finlàndia, fetes des
de Parlaments amb unanimitat pro-secessionista varen comptar amb mobilitzacions
populars, què no necessitarem a Catalunya on
l’independentisme és majoritari però no és, ni serà, unànime. És des
d’aquest punt de vista que l’aturada progressiva de les crides a la
mobilització per facilitar el diàleg amb l’estat espanyol és un error
estratègic, perquè priva a l’equip negociador d’una mesura de pressió.
La miòpia política dels partits
segueix sent la màxima feblesa de l’independentisme. A Noruega i a Finlàndia
també es barallaven, també discutien si calia o no calia negociar amb els
governs metropolitans però en els moments decisius ells sí que varen saber
estar a l’alçada.
Article publicat el 27 de
febrer de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També
disponible a www.lacomarca.cat
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!