COVID-19. Nota de tast.

Fins avui, només estava força segur que havia passat la Covid-19, o que havia estat infectat pel maleït virus SARS-CoV-2, però avui m’han comunicat que l’anàlisi ELISA revelava que tenia anticossos contra aquest coronavirus. Per tant, si deduïu que ho vaig passar lleu, ho haureu encertat. He tingut molta sort, comparat amb els milers de persones que han estat ingressats a hospitals i, ja no diguem, dels milers que han mort. Per tots ells, el meu respecte i el meu condol a tots els familiars i persones que els estimaven.

Jo només vaig experimentar uns dies de cansament intens que vaig atribuir al plus d’estrès per les dificultats que l’inici de la pandèmia va afegir als maldecaps habituals de la feina. Uns dies després, un únic dia de tos va aixecar l’alarma i unes dècimes de febre i una consulta a la meva filla metgessa m’ho varen deixar clar. Trucada al CAP i decret doctoral de 14 dies d’aïllament a casa.

Fins aquí, res que no hagin viscut milers de persones i potser en condicions pitjors que les meves, que vaig poder fer teletreball cada dia (amb alguns problemes de concentració, això si) i que tenia tot el pis per deambular i no havia d’estar reclòs en una habitació, com si fos el Comte de Montecristo durant el seu captiveri. L’altra meva filla, em duia els queviures; la Irene de la Llibreria Drac, la comanda de llibres; i la formatgeria La Xiquella, una selecció exquisida.

Si escric això és per explicar que vaig tenir un símptoma que crec que és molt poc comú: al contrari de la majoria d’infectats per aquest coronavirus, que va perdre olfacte i gust, a mi se’m varen fixar unes olors i uns gustos determinats que han durat dies i dies, tant si menjava com si no i que, cosa raríssima en mi, em varen fer perdre la gana.

Com si parléssim d’un vi, us  en faig la nota de tast perquè us en feu una idea que només pot ser aproximada perquè costa de descriure gustos i olors que potser la majoria no hem sentit mai. La primera olor que se’m va fixar persistentment al nas i que no marxava en tot el dia, s’assemblava al que fan les capses de cartró de pizza quan us les porten a casa, una flaire polsosa i fibrosa que normalment dura molt poc, fins que la de la pizza la tapa. Però agafeu aquesta capsa, buida, poseu-la al microones un parell de minuts i ensumeu fort. Tot el dia, durant dies i nits.

Mica en mica, es va anar obrint un gust metàl·lic i lleugerament picant. Imagineu que us xucleu una gota de sang i reteniu el gust. Afegiu-hi, si mai ho heu fet, el gust que té el pus quan es rebenta un gra de dins la boca o hi heu tingut una infecció. Imagineu-ho i combineu-ho amb el de la capsa de pizza.

Altres vegades, depenent del que mengés, experimentava altres variants. Si bevia te verd, tenia el gust i flaire d’herba feta malbé; com quan una mica d’enciam s’ha quedat dies a la nevera i ha anat quedant moll i arrugat, sense consistència, com si algú l’hagués rosegat i xuclat. Les taronges havien perdut tota la dolçor i eren àcid pur semblant als esquitxos minúsculs que salten de la pela quan la dobleu però centuplicat.

Com quan diem que un vi té notes de préssec o de poma cuita o de fruits vermells, per mi la covid-19 és cartró calent, pus i exudat de pela de taronja.

Hores amb aquestes flaires constantment enganxades al nas em feien venir nàusees molestes però, sobretot, malestar perquè era tot el dia i, si em despertava, nit i tot. Ja només em faltava estar llegint “1793. El llop i el vigilant” per acabar-me d’obsessionar amb les olors... i remetre’m a l’inici de “El Perfum” quan es descriu el naixement de Grenouille per entrar en una espiral olfactivo-compulsiva.

En una autodiagnosi a base de Google, em sembla que odria tractar-se d’un fenomen poc comú anomenat fantòsmia o al·lucionacions olfactives que està associat a les infeccions del tracte respiratori superior. No és el primer cop que em passa però si amb aquesta intensitat i durada. Encara avui, 26 dies després de la fi del meu període d’aïllament, em puja al nas una flaire de cartró calent que, per sort, no m’ha fet avorrir la pizza.