Entre brot i rebrot, el virus ha deixat una mica d’espai a la informació política i els polítics
deixen de
parlar de virologia i medicina per parlar d’allò que els és més propi. Aquests
dies Oriol Junqueras i Marta Rovira han publicat “Tornarem a vèncer (i com ho
farem)” on dibuixen la seva proposta per fer real la república catalana. En la
línia d’alguns politòlegs la proposta es basa en que l’independentisme tingui
més del 50% dels vots en totes les eleccions possibles que es facin i, en
conseqüència, s’ocupin totes les posicions de govern possibles en totes les
escales de l’administració, arreu del país. Una
majoria independentista
suficient, ampliada a una super-majoria a favor d’un referèndum acordat amb el
govern espanyol hauria de convèncer l’estat de resoldre el conflicte polític a
les urnes. Si no s’arribés a cap acord o l’estat es mantingués en una posició
immobilista, aleshores s’optaria per la via unilateral.
S’assembla una mica a l’estratègia que ha seguit l’Scottish National Party que ha aconseguit que amb una excel·lent gestió de la pandèmia a Escòcia les enquestes tornin a parlar d’una majoria a favor de la independència. Les dues diferències essencials estan en el sistema electoral majoritari al Regne Unit, que afavoreix les majories absolutes, i en que a Catalunya no podem pas presumir de la mateixa eficiència en la gestió de la crisi sanitària.
És d’agrair que s’exposin les línies mestres i cal esperar a veure en què es concreta la confrontació intel·ligent que proposa l’altre gran partit independentista. Segurament siguin complementàries i no excloents perquè és l’única manera de que el projecte independentista acabi sent una realitat exitosa. Quan s’analitza de forma comparada els casos des de 1945[1] en que la independència s’ha aconseguit de forma no violenta es veu que en cap cas, almenys fins avui, les institucions n’han estat excloses.
Les secessions exitoses que han estat purament institucionals son les de Montenegro (2006) i les de les repúbliques ex-soviètiques d’Azerbaijan, Kirguizistan, Uzbekistan, Kazakstan i Tadjikistan, totes el 1991 i en el context de l’ensulsiada de l’URSS- Les que varen combinar les accions institucionals i extra-institucionals són les repúbliques ex-soviètiques de Estònia, Letónia, Lituània, Bielorússia, Geòrgia, Ucraïna i Turkmenistan; i de Macedónia, tots el 19911,[2].
És per això que cal que les dues estratègies siguin complementàries, i que l’estratègia més institucional que proposen el Vicepresident Junqueras i Marta Rovira es coordini amb el que intuïm de la confrontació intel·ligent que proposa el President Puigdemont. Perquè la taula de diàleg acabi convertint-se en una taula de negociació, el govern espanyol ha de tenir incentius per accedir a negociar; i aquests incentius han d’anar més enllà del percentatge de ciutadans favorables a la independència, si només es mobilitzen per anar a votar o si les mobilitzacions són purament expressives.
L’esperança és que darrera la façana de la confrontació entre partits, legítima però antiestètica pels independentistes més romàntics, hi quedi la voluntat i el seny d’arribar a acords en els moments importants, igual com va passar a Noruega quan la voluntat per aconseguir la independència va passar per davant de les diferències ideològiques i estratègiques entre els dos partits principals. Fa 115 anys, això si.
Article publicat el 17 de setembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot, en una versió lleugerament més reduïdaTambé disponible a www.lacomarca.cat.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!