diumenge, 3 de gener de 2021

De feixisme, ni el de casa

 L’assistència del Vicepresident Primer de la Mesa del Parlament, Josep Costa, a una reunió virtual en la qual hi havia membres d’un partit  català d’ultradreta va aixecar una polèmica de curta durada i que si no fóssim tan a prop de la convocatòria d’eleccions potser ni se n’hauria parlat. Per desgràcia, perquè la tolerància que hi ha a Catalunya, i no diguem a Espanya, vers les diverses manifestacions del feixisme són escandaloses. Almenys la discussió va servir perquè ens adonéssim de que a Catalunya avui també tenim moviments feixistes i independentistes i que no és una exclusiva unionista.

Altres països europeus que han viscut una dictadura feixista han tingut menys problemes a l’hora d’enfrontar-se institucionalment al feixisme i, per exemple, a Alemanya es varen prohibir diversos partit polítics que volien revifar el nacional-socialisme i a Itàlia es va fer el mateix amb el Partito Fascista. A l’Espanya post-franquista només s’han il·legalitzat partits bascos vinculats a l’esquerra abertzale i en canvi, les diverses varietats de Falange Española han pogut anar fent la viu-viu encara que, afortunadament, sigui en l’ostracisme polític. En canvi cap govern espanyol, ni els governs socialistes ni els dels populars ni tan sols el govern de coalició actual, ha gosat prohibir la Fundación Francisco Franco. Ha costat 45 anys de treure les restes del dictador del Valle de los Caídos, hi ha un munt de ciutats espanyoles amb carrers amb noms franquistes i darrerament s’ha fet públic que en grups de whatsapps hi ha militars retirats i altres en actiu que creuen que els mals que pensen que té la seva Espanya es resoldrien afusellant 26 milions de ciutadans espanyols. Això és un 55% de la població, en nombres rodons; i 1,5 vegades la totalitat de morts de la Primera Guerra Mundial perquè ens en fem una idea. Que se sàpiga el govern més progressista de la història espanyola no ha mogut ni un dit al respecte.

També és cert que en molts països europeus hi ha diversos moviments d’ultra-dreta, que és el nom amb
el qual es disfressa el feixisme, legals i presents a les assemblees parlamentàries respectives. I és que per la democràcia suposa un vertader dilema la prohibició de partits polítics perquè des del punt de vista moral, qualsevol idea pot defensar-se políticament sempre i quan no mini les bases en què se sustenta un estat democràtic: els drets i les llibertats dels ciutadans. Per això la majoria d’estats europeus democràtics només han prohibit aquells partits que són decididament anti-sistema i persegueixen la des-legitimació del sistema democràtic, busquen la seva modificació radical en el sentit de restringir les llibertats i rebutgen les pràctiques democràtiques o que han recorregut a la violència contra l’estat[1].

La base del raonament moral de la legitimitat de totes les idees és l’esquerda que el feixisme aprofita per entrar a les institucions i amenaçar-les. Fa massa anys que veiem a polítics demòcrates negociant, parlant amb la ultra-dreta amb el raonament que són forces polítiques legals i recolzades per milers de vots. Però no totes les ideologies tenen la mateixa legitimitat moral: el feixisme busca l’assoliment del poder a través de l’anul·lació del pensament crític, la violència en qualsevol de les seves formes, l’ús de la frustració ciutadana i l’estimulació de la por a la diferència amb l’única finalitat de destruir l’estat democràtic.

El risc que el feixisme participi en la democràcia és que acabi passant el que va dir Mussolini el 1924 “Aquestes eleccions són les darreres que fem. El proper cop ja votaré jo per tothom”[2]. És per això que ara que venen eleccions catalanes i que sembla que el feixisme espanyol podrà tenir representació al Parlament, és tan important que el feixisme de casa, el feixisme català no hi tingui entrada ni es pugui amagar en coalicions amb altres partits. Si realment són tan patriotes, estimen tant Catalunya i desitgen tant la independència de Catalunya que votin els partits independentistes democràtics, que prou candidatures tindran per triar i remenar

 

 Article publicat el 23 de desembre de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot,en una versió lleugerament més breu i sense les referències bibliogràfiques. També disponible a www.lacomarca.cat.



[1] Bourne, A. K., & Casal Bértoa, F. (2017). Mapping ‘Militant Democracy’: Variation in Party Ban Practices in European Democracies (1945-2015). European Constitutional Law Review, 13(02), 221-247. https://doi.org/10.1017/S1574019617000098

 [2] Scurati, M (2020).M. El Hijo del Siglo. Alfaguara.

Cap comentari:

Publica un comentari

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!