Nadal 1970 (més o menys)

Entre les moltes servituds que suposa tenir una botiga, hi ha la de tenir molta més feina quan s’acosten dies de festa que no els dies normals. A casa eren carnissers i les festes de Nadal eren rebudes amb un neguit que se’ns feia estrany a la mainada. Els nostres espinguets i alirets comptant els dies que faltaven pel tió i, sobretot, pels Reis eren rebuts amb esbufecs que els pares feien anticipant el cansament d’aquelles dates, el que haurien de matinar, les poques estones de repòs i l’atrafegament de la botiga.
Tot tan diferent de com són avui i espero que també pels que encara avui són botiguers.
El primer tast de Nadal era evidentment el marxar de l’escola amb una alegria enorme sabent que venien un munt de dies de vacances, sempre un pèl massa curtes.
Quan érem petits, el gruix de les vacances el passàvem a cals avis a la placeta de Sant Miquel. Era allà on guarníem l’arbre que el meu pare es cuidava d’anar a tallar a algun bosc quan això encara es podia fer sense que cap ecologista et saltés al damunt. Com que jo era el petit, em quedava reservada la tasca de guarnir les branques més baixes, amb les garlandes i boles que m’havien tocat perquè evidentment, havíem de triar què posava cadascun dels germans; el gran triomf era posar, al final de tot, l’estel amb cua, de plàstic de color de plata al capdamunt de l’arbre.
De pessebre només n’havíem fet algun any però a casa nostra. Per escàndol dels naturalistes d’avui, anàvem a buscar sense recança uns bons tous de molsa al camí de la Font de la Salut, damunt de les parets seques que separaven els horts del cam. Uns tous tan espessos que fins i tot costava que les figures s’hi aguantessin dretes i que semblava que en comptes de Palestina, els pastors i ramats de xais estiguessin travessant una esplanada mongol. El primer any que en vàrem fer el pare es va presentar a casa amb un munt de figures fetes de fang (res de plàstic) ben endreçades en capsetes de cartó gris. Els xais en una capseta, els pastors en altres, els ponts i cases en altres, etc.. això sol ja era un bon entreteniment el dia d’endreçar-ho tot fins l’any següent. Això va durar fins que un cadell de gos va decidir que mossegar i esparracar aquell munt de capsetes devia ser prou divertit i va convertir el garatge de casa en una mena de dia dels innocents, en la qual no va quedar sencera ni una figureta.
La Nit de Nadal esperàvem el tió amb una barreja de sentiments; per una banda, el neguit de quins regals rebríem i per l’altra el continu avís “pel tió no us espereu gaire res” que refredava les expectatives. I és que a casa, el gruix dels regals era per Reis.
El vespre abans de Nadal es feia llarg i etern. Des de primera hora de la tarda ja érem a cals avis sense gaire res més a fer que mirar la tele (si, en blanc i negre i una sola cadena, TVE) on amb una mica de sort feien una pel•lícula d’indis i vaquers que interrompia el nostre programa preferit d’aquells dies: els anuncis de joguines. Les nostres converses sempre giraven sobre el mateix: què havíem demanat als Reis i com jugaríem amb els regals, ja anticipàvem els jocs i aventures que, ben mirat, només tindríem un dia i mig per gaudir.
Berenàvem torrades fetes al foc a terra, amb oli, sal i xocolata i quan es feia fosc, tot s’anava fent més lent en aquell menjador de cala iaia on teníem prohibit d’encendre els llums “grossos” de la làmpada d’aranya i ens havíem de conformar amb només una bombeta de les tres que hi havia en els llums “petits”.
Es feia etern i corríem per torns fins la botiga per saber a quina hora tancarien encara que ja sabíem la resposta “cap a les nou”. I per més cops que hi anéssim d’un en un, en parella o tots de cop, mai no canviava la resposta.
Sopàvem aviat, una xocolata desfeta amb aigua feta amb la “xocolata a la pedra” de Gluki, sempre massa aigualida i amb un punt d’amargant i començava a venir-me aquella son fruit de l’hora, de la semipenombra i de l’avorriment que era una constant dels vespres a ca la iaia.
A una hora o altra arribaven els pares de la botiga i, sense que tinguessin temps de sopar, s’improvisava el tió a la cuina. Picàvem esverats i corríem al menjador, on ens agenollàvem davant d’una estufa catalítica i resàvem un parenostre amb cantarella “paaaare nooooostre...” i rialles ofegades i crits de “ja estàààa?” fins que rebíem el senyal que el tió ja havia cagat. Els regals (“no us espereu gaire res”) solien ser figures i cigarrets de xocolata que no recordo que m’acabés mai, soldats retallables (els que vaig arribar a fer malbé per la meva poca traça amb les tisores), i algun joc com el dòmino o el parxís. Tot això entre el somriure del meu pare, la cara de cansada i i la impaciència de la mare, els cops de cap de la iaia, i els ronquets de l’avi que ja feia estona que se n’havia anat a dormir.
No cal dir que a la Missa del Gall no hi havíem anat mai i, de fet, un munt d’anys després només hi he anat un cop.