Saber estar.

No hi ha dubte que el que anomenem “saber estar” és a dir, la capacitat d’ocupar en cada moment el lloc que pertoca, assumint el paper més escaient que fa que tothom es senti còmode, sense estridències ni estirabots és una virtut que no tothom en disposa. Com no tothom sap reaccionar amb correcció davant l’adversitat, la fatiga, les decepcions... Aquests dies hem tingut mostres òbvies d’això. En López Tena anomenant sectaris a les persones de la coordinadora nacional pel 13D ha estat un exemple de no saber estar i de no saber reaccionar; el mateix podem dir de qui duia una ILP impossible al Parlament i dels que formen una plataforma independentista a l’empara d’aquest dia històric.
Afortunadament, avui tot es va posant lentament a lloc. Però en molts casos el mal ja està fet. Les trucades i els comentaris de desconcert de persones que diumenge varen votar o que des de feia dies treballaven per tirar les consultes endavant varen ser nombroses i la resposta que jo podia donar sempre era la mateixa: només s’explica des del cansament, la tensió i els egos desfermats.
Els prop de 200.000 vots de diumenge passat, tant bescantats pels unionistes, són un esquer prou sucós per aquells que en voldrien treure rendiment, ja sigui electoral o bé personal. Si bé, anar a votar el 13D es va promocionar com un acte de dignitat, això no és el que han tingut els que l’endemà mateix han cridat a esquerdar la unitat que fins aleshores ha permès assolir l’objectiu que els referèndums fossin un èxit.
Alfons López-Tena es va entestar en defensar el seu model, que considera exitós i rigorós, contraposant-lo al de la Coordinadora Nacional al qual titlla de fracassat i mal organitzat. Amb males maneres, en LT va posar la primera càrrega de dinamita.
En Carles Mora i altres, afanyant-se a voler capitalitzar l’èxit corren a presentar a títol personal una ILP al Parlament amb la pretensió de fer un referèndum a escala nacional el proper 25 d’abril; una iniciativa adrenalínica que acaba en coitus interruptus, amb la retirada de Mora dient que “si sóc símbol de l’independentisme, no he de provocar divisions”. Una mica de vergonya aliena. I recordant que es vol associar a Reagrupament...
...i per tant no s’hauria d’afegir a Suma Independència, una nova plataforma impulsada per Enric Canela, Santiago Espot, Mossèn Dalmau, Josep Manel Ximenis et alter, que aspira a aglutinar al seu voltant tots els independentistes. Tots. Deunido. I admeten que no es volen associar a Reagrupament perquè hi haurien d’entrar “despullats”. Això vol dir que s’han de resignar a ser escollits en primàries i que no els deixen entrar de dret a l’executiva o a les llistes al Parlament.
Tot plegat un embolic que només fa servei als unionistes.
Però saps una cosa? Malgrat tot, malgrat els egos, malgrat els que ens bescanten, malgrat els que parlen molt i no fan gaire res...el camí està obert i hi avançarem, si cal saltant els entrebancs.
Goodbye Spain.