FdT 2010.

Gràcies a Déu, les Festes del Tura s’han acabat. Cada any, se’m fa més clar el sentit d’aquells versets que diuen “Nostra Dona del Tura, empareu els olotins”.

Aquest any, entre les remullades del pregó i del castell de focs en un cap-i-cua de pluja, les empentes per moure’s pel carrer Major i el Firal transformats el cap de setmana en un immens donner-kebab humà de tanta gent com hi havia; els entrepans de les barraques (els servits i els menjats); el dormir poc i a deshora, amb tandes per anar a fer de taxista; el dia de la Festa Major amb canelons per dinar i paella per sopar; els eslàloms pel Carrer Major per evitar les colles de protoalcohòlics de 14 a 25 anys, ha estat un èxit arribar al final amb dignitat.

I això que aquest any, no he anat a veure ballar els gegants (ai, que dir això és imperdonable) i m’he estalviar de ser premsat per palpissos, malucs i altre protuberàncies de senyores d’edat venerable, protegides per faixes amb barnilles i “cruzados mágicos” que amb l’excusa de deixar passar el net et van desplaçant endarrere fins que quan te n’adones has passat d’una magnífica segona fila amb visibilitat total a quasi darrera de tot, on només hi ha un primer pla de clatells. Un autèntic esport de risc i exercici de paciència.

De totes maneres, i malgrat el que es pugui pensar llegint els paràgrafs anteriors (un no pot deixar el punt de vista iconoclasta-sorneguer així com així) deunidó si n’han estat de bé aquestes festes. Genial Quimi Portet (malgrat l’espectacle va ser molt més curt que unes setmanes abans a L’Escala) i brutal en Jordi Busquets, el guitarra que l’acompanya; sorprenent la Jessica Mellado; bé Els Amics de les Arts (els he d’escoltar més per no comparar-los amb els Manel). I llàstima d’haver fet tard pels Tokyo Ska Paradise Orchestra, que el torn de barraca no ens va deixar anar a veure els Mishima i un oblit, en Cesk Freixas. I acaben sent uns dies amb la gràcia afegida de trobar al carrer, vells amics i coneguts o saludats que feia temps que no vèiem; uns dies que una estranya i sorprenent amabilitat domina per sobre l’estrèpit dels altaveus i els crits dels més esverats, que fa que fins i tot la majoria dels que en porten més al cap que als peus en demanin “una altra” al bar sense oblidar-se mai del sisplau i del gràcies.

Les males llengües diuen que el PSC s’ha volgut acomiadar del govern de la ciutat amb unes Festes que valguessin la pena i, malgrat la rebaixa del 10% del pressupost, sembla que ho han aconseguit. Una altra cosa és que també hi ha qui pensa que en temps de crisi i contenció com els d’avui, i malgrat els grups musicals també han ajustat preus, potser calia més austeritat.

I, com cada any, les preguntes a l’aire de si és normal la profusió de camel bags entre els menors d’edat, el perquè de la preferència per pixar a terra abans que els urinaris (de fet, un cop entres en un urinari d’aquests ho entens, si més no una mica) o si cal que la gresca acabi tan tard cada dia .

I, com cada any, la sensació de ser un pèl massa gran per aquestes festes i l’enveja de no tenir 25 anys.