Montilla, Ballarín i els rodolins: un divertimento.

Pels volts de Nadal d’ara deurà fer trenta anys, un grup de companys del grup d’esplai dels Caputxins d’Olot, vàrem anar al Santuari de Queralt a passar un parell o tres de dies. Recordo un llarg viatge amb la Teisa fins a Vic i després una llarguíssima espera fins poder agafr un altre autocar que ens portés a Berga. Nevava lleugerament i recordo l’ànsia d’haver de pujar fins a Queralt pel dret, per un camí que imaginava duríssim i que comptat i debatut no ho va pas ser tant. Tinc el record vivíssim de treure el cap a la plaça del Santuari i ser rebut per en Martirià i per un capellà bonhomiós de la importància del qual jo no en sabia res i que, com heu endevinat, era Mossèn Ballarín el qual ens va acollir i recordo que ens va recitar un vers que, segons ens va dir, se li havia acudit aquell matí. Deia així:

                            “Uf,
                            quin buf
                            de tuf
                            de lluf..a.”

Bé, no sé si mai aquest verset sortirà publicat en cap recull poètic de Mossèn Ballarín però us ben asseguro que és seu. Aquesta mena de rodolí escurçat que algun nom deu tenir, em va venir al cap sentint la frase que el president Montilla ha deixat anar aquesta setmana: “la independència és decadència”. El cervell, em va fer un clic i em varen aparèixer successivament Mossèn Ballarín, Gonzalo de Berceo amb els Quaderna Via i un munt de versos monorrimes tan populars en casaments, comiats d’empresa, etc.

I volia dir-hi la meva:

 “Qui ocupa la Presidència,
lluny de ser una eminència,
mancat de llums i clarividència,
té la poca decència,
quasi ratllant la demència,
de titllar de decadència

el procés d’independència.

Quina paciència!

Excel•lència,

disculpeu la verbal violència

però  trobo una indecència

aquesta condescendència.

No viviu pas a València
i sabeu per experiència
com n’és de greu la carència
que limita nostra existència
com a simple conseqüència
de l’espanyola dependència.

No hi veieu cap diferència?

Com en una seqüència,
tots tenim alguna vivència
o en podem donar referència,
fins i tot amb massa freqüència
de la constant incongruència
que anomeneu convivència:
plorant per la transferència,
de qualsevol competència,
o manifestant-nos per la sentència
del tribunal de la incompetència.

I tanco aquesta ponència,
tant de bo us fos influència,
i en féssiu ciència
per desitjar l’assistència
amb plena eficiència
al tràmit d’audiència
de la proclamació de la Independència.

(Notes al peu:
1. podeu fer aportacions si voleu; si el fem prou llarg, el podem enviar al José Montilla el dia del seu aniversari, gravat en una totxana.
2. El de la foto no sóc jo a Queralt però deu ser sontemporània.)