Una escola. Anys setantes

Aquest dissabte ens vàrem trobar per sopar una colla d’ex-alumnes del “grupo Escolar Malagrida” (el Grup) d’Olot que fa 32 anys fèiem vuitè de bàsica. Amb algun dels que érem a sopar no ens havíem vist des que vàrem marxar d’aquella escola, l’estiu de 1978. Amb altres ni tan sols sabíem que havíem anat a la mateixa escola perquè el nostre curs va ser el darrer que en aquella escola es va practicar la separació de sexes. Si, a l’any 78 els nens encara anàvem separats de les nenes a la mateixa escola. L’edifici de l’escola ho feia fàcil. Amb forma d’U, una ala era pels nens i l’altra per les nenes. Hi havia entrades separades i les hores d’esbarjo eren també diferents. Només algun dia excepcional, potser el darrer dia de curs, compartíem pati encara que, segurament, la majoria ho ignoràvem completament absorts en el joc de temporada (botxes, cromos...). També hi havia possibilitats de confraternitzar a les hores d’entrada a classe, tot i que formàvem (en dèiem fer fila) en llocs diferents.

Afortunadament, tot això avui sona a marcià.

A la zona on seia durant el sopar hi va haver dos grans temes de conversa. El primer, el viatge de final de curs a Mallorca potser perquè pot ser el record comú més recent. Un viatge que per cert vàrem fer plegats nens i nenes, encara que la foto oficial de record fos per separat. El nostre curs també va ser el darrer en fer aquest viatge durant molt de temps perquè com que sembla que, en conjunt, no vàrem fer gaire bondat l’escola va decidir castigar els cursos posteriors. Bé, el cert és que jo no em vaig assabentar de res perquè tot això de sortir a la nit, pujar a les altres habitacions per les canals, anar a xerrar a les habitacions de les nenes, etc...per mi era inimaginable: per timidesa i perquè les meves hormones estaven encara completament adormides. Per això, recordo perfectament que en arribar amb vaixell a Palma i trepitjar el carrer el primer que vaig fer va ser anar a comprar dos llibres...per llegir a la nit!

L’altre tema va ser la duresa de l’escola. Amb professors que els anys 1977 i 1978 encara feien servir la violència a classe, amb autèntiques pallisses fins arribar a fer sang. A mi només em va tocar el rebre un cop, per no haver sabut dibuixar prou bé. Aquell professor de dibuix, un autèntic sàdic anomenat Ramon Planas, no es preocupava gaire d’ensenyar a dibuixar; tenia massa feina passejant amunt i avall pels passadissos buscant algú per descarregar-hi al damunt un munt de bufetades i cops de puny. Odi. I por dels divendres a la tarda que era quan tocava classe de dibuix.

Vàrem recordar com una hora a la setmana fèiem gimnàstica o català. Si, una cosa o altra. La tria es feia en base a la climatologia i al nostre comportament: si feia mal temps o ens havíem portat malament..fèiem català. A cop de “Signe”, el senyor Vila semblava esforçar-se en demostrar que el català era una llengua morta que mai no aprendríem a escriure o a llegir bé.

Molts records i tots tenyits amb una certa amargor: el mestre que s’enfurismava si no li compràvem el material escolar a ell, el que amenaçava amb la dreta i picava amb l’esquerra...

Llàstima que el record dels mestres bons que devíem tenir quedi per sempre entelat per aquests altres que encara que vulguem no podem oblidar.

I sort, sort immensa, que avui les escoles i els mestres estan a anys llum d’aquells dies on, malgrat tot, vàrem ser feliços d’aquella manera una mica inconscient que tenen els nens de ser feliços.