Exotisme televisiu.

No sóc gaire de mirar la tele. No per res. No pas per snobisme. Però m'estimo més llegir o gratar amb l'ordinador (iPad darrerament) encara que sigui amb la tele engegada, de fons. Deu fer anys que no segueixo cap sèrie (sincerament: des de Nissaga de Poder) i al màxim que arribo és a mirar alguna película els caps de setmana o algun programa que parli de les meves dèries particulars (independència, 1936-1939, etc.). Només faig una excepció amb l'APM, que té la magnífica virtut de posar-me de bon humor.

Això quan sóc a casa. Perquè quan viatjo, com que encara sóc menys de fer vida social que de mirar la tele, sento una estranya curiositat per les televisions dels països estrangers. Tot i que el primer que faig quan agafo el fulletó dels canals de TV de l'habitació de l'hotel és verificar si es veu TV3, amb resultat sempre negatiu, començo un periple pels canals. Allò si que és fer zapping.

Perquè arreu sembla que hi ha mes canals que aquí. Bé, arreu menys a Iran on nomes hi havia 2 ó 3 canals, que de fet semblaven el mateix. Però n'hi havia un d'entranyable la programació del qual consistia en un mig pla d'onades trencant en una platja sorrenca i en una veu en off recitant (suposo) versicles de l'Alcorà. Us pot semblar poc però si fossiu sensibles al jet-lag sabríeu apreciar la inducció al son.

Em relaxen especialment, quan estic cansat, els programes de cuina. Sobretot els de les teles anglosaxones, amb cuiners histriònics que fan anar l'oli d'oliva com si fossin de Jaén i que foten un barrig-barreig d'espècies i greixos per acabar plats acolorits i megacalorics que presenten com de cuina mediterrània; o el de les teles del sud-est asiàtic que, sense manies, ensenyen com les delicatessen locals es preparen en obradors que a casa nostra obririen la primera plana dels diaris, amb els propietaris emmanillats per delicte contra la salut pública.

M'he embadocat amb programes de karaoke a Xina i a la Índia; amb peŀlícules èpiques a la Índia i la Xina; amb debats interminables a Brasil i Xile; amb documentals inversemblants a Alemanya I Bèlgica. I recordo especialment l'impacte del primer cop que vaig veure una retransmissió de curling a Manchester.

I és que malgrat hi ha qui sosté que la tele no és cultura, acaba essent un reflex de la realitat cultural del país. Potser és per això que quan, per un estrany atzar, sintonitzo una tele espanyola sento el mateix embadocament per l'exotisme televisiu que abans us deia. Aquella munió de gent escridassant-se, les veus en off dels programes mes o menys seriosos, els comentaris rancis...tot plegat, idioma a banda, em confirma que el meu país no és el d'aquelles teles.

I és que a mi, com el senyor Marceŀlí del versió RAC1, doneu-me TV3. O OlotTV.