Eurovegas? Parlem-ne!

Per aquelles coses del destí i pel meu nul interès pels jocs d'atzar l'únic casino que he visitat (jugar, ni de conya) ha estat un del grup Las Vegas Sands. Concretament, el Venetian de Macau. Mira, va com va. Sembla que es una rèplica en plan bèstia del casino del mateix nom que hi ha a Las Vegas (Nevada, USA). Una rèplica de la Plaça de Sant Marc de Venècia, amb Campanile inclòs i algun canal on es pot fer una passejadeta amb gòndola amb un macauès convenientment habillat de gondoliero. Tot plegat, gondoliero inclòs, a escala quasi real.

A diferència del que m'han dit que passa a Perelada, allà no demanen el DNI per entrar i, passant entremig dels convidats a unes noces que semblaven estar passant-s'ho d'allò més bé tot fent-se fotos de record, l'accés al casino era completament expedit pel hall de l'hotel o d'un dels hotels que formen part del complex. Un cop a dins, ningú em va pressionar per jugar, per beure, per fumar o per tenir cap mena de tracte, carnal o espiritual, amb una senyoreta. Més aviat s'assemblava a entrar en un Zara: cadascú a la seva i ningú que em digués ni ase ni bèstia. Sí que em va sorprendre la indolència d'alguns jugadors que perdien fitxa rere fitxa (res de pilons com els Ocean's Eleven) jugant al Black-Jack en solitari contra una croupier amb cara d'avorriment mortal. Per la resta, res que sacsegés la meva consciència ni la meva moral.

Potser per això, o potser perquè he procurat rumiar-hi una mica, ara que es parla de la possibilitat que es munti una cosa semblant vora Barcelona no m'he escandalitzat gens ni mica. En primer lloc, no serà ni el primer casino ni el primer parc temàtic que s'instaŀli a Catalunya; en segon lloc, ni això es un país habitat per éssers angelicals lliures de pecat i vici ( veure pàgines de relax i de successos dels diaris catalans, fins i tot dels escrits en català o traduïts al català) ni un casino té perquè ser un antre de perdició i condemnació infernal, almenys pels que ben lliurement s'abstinguin d'entrar-hi.

Però el que em fa pensar que no és una mala idea (encara que el magnat sigui ianqui i republicà, cosa que certa esquerra no li perdonarà mai) és el fet que no sabem què en farem dels milers i milers de persones amb qualificació professional justeta que s'han quedat sense feina per la crisi del totxo que s'ha anat estenent com una metàstasi i està anorreant l'ocupació a Catalunya.

Setmanes enrere, al diari, una brillant estudiant de doctorat reclamava que en comptes d'un Eurovegas es muntés un parc científic amb empreses de biotecnologia. Què més voldria jo que algú tingués unes quantes dotzenes de milers de milions d'euros per invertir en la indústria que hauria de ser el futur del nostre país i el remei a tants de mals. Com desitjaria que el govern del meu país s'hagués decidit per fi a pensar en com enfocar el futur industrial de Catalunya. Mentrestant, però, cal trobar una solució per no perdre un parell de generacions de persones sense possibilitat de trobar feina simplement perquè no estan prou qualificats per fer tasques en una industria d'alta tecnologia. avui mateix ho reconeixia Oriol Junqueras "la majoria dels aturats estan poc qualificats i provenen dels sectors serveis i de la construcció". Com els reciclem? Algú té cap pla?

Penso en els milers de llocs de treball directes i indirectes que Eurovegas podria suposar; en quants milers de panets diaris, d'embotits, formatges...en quants hectòlitres d'oli i de vi caldrien cada setmana pels restaurants, en quantes tones de peix i carn...i en com es podria negociar amb Mr Adelson perquè tota aquesta matèria prima fós catalana i així de retruc esperonar la indústria agroalimentària de Catalunya.

Bé, potser m'escalfo massa i no sigui el gran revulsiu que esperem i només sigui un pedaç, però almenys podria ser un pedadaç que no ens deixés amb el "ral rulé" a l'aire.

Penso en tot això i, em comptes de dir " Eurovegas, d'entrada no" dic "Eurovegas, home..parlem-ne!".