18 de Juliol, 76 anys després.

Avui fa 76 anys que va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Després de 3 anys de tsunami de violència que va negar de sang, odi i mort cada racó del país, Catalunya va quedar enllotada i endolada, submergida en un silenci espès sota una llosa de por. Els avenços socials assolits amb la República se’n varen anar en orris, en el mateix farcell que els avenços nacionals. El català, sempre la primera víctima, foragitat de tot arreu menys de “la intimidad de los hogares”. I encara.

Amb desenes de milers de morts i altres desenes de milers d’empresonats i fugitius a l’estranger, el delme social va ser irrecuperable fins al cap de molt de temps.

Avui, amb l’excusa de la crisi, els hereus de sang i d’ideologia dels que varen ocupar Catalunya i la varen sotmetre tornen a la càrrega de forma menys cruenta però no pas menys decidida ni brutal. Tornen els atacs a la llengua sigui a l’escola o sigui a l’administració (de moment es conformen amb les Illes, com el 36) i els intents d’eliminar el govern autònom que administra la misèria econòmica. Igual com la primera llei decretada per Franco quan el 38 va envair Catalunya va ser la que derogava l’Estatut del 32, les primeres disposicions del govern espanyol per remuntar la crisi és la intervenció de l’autonomia, la invasió de competències i l’assetjament a totes les eines que serveixen per construir un país, per donar a Catalunya la semblança d’un petit estat; de tot allò que serveix per fer-nos oblidar que estem sotmesos.

El saqueig del 36 sobre les localitats catalanes es va convertir des de ja fa anys en un espoli econòmic de proporcions inèdites a Europa i el “derecho de conquista” s’anomena avui solidaritat interterritorial.

L’entrada de la policia, encara que fos judicial, a la comissaria dels Mossos és una escaramussa fronterera, una provocació per encendre foc.

I encara aquests hereus de sang i d’ideologia del franquisme reinventen la història i mentre denuncien que la Generalitat subvenciona Òmnium Cultural no es varen estar en el seu moment de subvencionar la Fundació Francisco Franco; aquell, per ells, gran estadista i geni militar que va omplir el seu país imaginari de glòria i el nostre, ben real, de misèria, mort i por.

Ens el volen vendre com un cap d’estat amb un deix autoritari, com si un dictador sanguinari que no dubtava en signar penes de mort no fos gaire pitjor que un morrut que té un mal dia i com si els pantans servissin per negar sota l’aigua tot l’horror de la guerra que varen iniciar.

Avui, l’expressió “que es fotin” de la nena Fabra ens remet als diputats “jabalíes” de les Corts Espanyoles del 36 on la dreta carcúndica deixava anar el seu odi contra els seus adversaris polítics als quals, com varen ben demostrar, veien com enemics.

Avui, 18 de juliol sembla com si reculéssim molts anys. Espero que els catalans del 2012 ho fem millor que els del 1936 i sapiguem veure quin és el nostre adversari real.