Només depèn de nosaltres

L’èxit inqüestionable de la Via Catalana d’aquest 11 de setembre i l’enorme càrrega simbòlica que l’ha envoltat comença a tenir efectes prou importants per al procés d’independència de Catalunya.

Internament, els catalans ens hem tornat a demostrar a nosaltres mateixos del que som capaços si ens enfoquem bé, sense dissensions, cap a un objectiu comú. La complexitat organitzativa de l’esdeveniment era enorme però la capacitat de l’ANC ha superat el repte. Han estat poquíssimes les veus independentistes que hi han trobat pèls. Per una vegada, els llepafils puristes s’han abstingut d’aixafar la guitarra.

Els suports de Letònia i Lituània a la futura Catalunya independent, expressats pels seus respectius Primers

Tram 689. Pont de Molins

Ministres és un signe de l’acceleració del procés. No crec que siguin fruit de la nostàlgia de la Via Bàltica dels anys 90 del segle passat ni que siguin fruit de la improvisació. Especialment quan Lituània té en aquests moments la presidència de la UE, són declaracions que demostren que comptarem amb el reconeixement internacional si el procés és legítim, que ho serà.

Mentrestant, el govern espanyol amb el seu president al capdavant sembla no haver entès el missatge i segueixen donant l’esquena a tot el que s’està movent a Catalunya. Només ho sembla, perquè segur que ho estan analitzant amb cura. El que passa és que les cartes que juguen ja ens les sabem: resposta negativa a la carta del President Mas perquè un referèndum per la independència de Catalunya no és permès per la Constitució i no tenen la intenció de canviar-la.

Només el Ministre Margallo va fer una reflexió pública destacant l’èxit de la Via Catalana i identificant els 3 factors de més incidència en la “desafecció” de Catalunya vers Espanya: infraestructures, llengua i cultura i finançament. Això ha fet pensar a alguns que podria haver-hi la possibilitat d’una oferta en aquestes 3 línies que desactivés el moviment independentista.

 Més enllà de la poca credibilitat que podria tenir qualsevol oferta per part d’un Estat que ha incomplís totes les obligacions i compromisos amb Catalunya, Espanya no està en condicions de fer cap oferta. Almenys cap que comporti una despesa important o una disminució en els ingressos. Això descarta una actualització de les inversions en infraestructures perquè amb els anys d’endarreriment que porten acumulats el volum econòmic és estrepitós i tampoc estem per fiar a termini gaire llarg; la crisi econòmica i la incapacitat manifesta de fer reformes estructurals també impossibilita una reforma real i satisfactòria per a Catalunya del sistema de finançament. Pel que fa a la línia més simbòlica de llengua i cultura, ho veig difícil en un govern que manté un ministre que pretén espanyolitzar els alumnes catalans.

Als catalans, fins i tot a molts dels que dimecres eren a la Via Catalana, ens falta fer un pas mental: creure’ns que la independència depèn només de nosaltres. Quan haguem fet aquest pas i deixem de mirar constantment què diu o què fa Madrid, aleshores serem molt més a la vora de la independència perquè el camí que ens queda per ser lliures el farem molt més ràpid. Quan la voluntat del poble es manifesta tan clarament com dimecres passat i ho fa de forma pacífica, agafant-se les mans i amb milions de somriures, no hi ha constitucions pètries que s’hi puguin interposar.