Només depèn de nosaltres

L’èxit inqüestionable de la Via Catalana d’aquest 11 de setembre i l’enorme càrrega simbòlica que l’ha envoltat comença a tenir efectes prou importants per al procés d’independència de Catalunya.

Internament, els catalans ens hem tornat a demostrar a nosaltres mateixos del que som capaços si ens enfoquem bé, sense dissensions, cap a un objectiu comú. La complexitat organitzativa de l’esdeveniment era enorme però la capacitat de l’ANC ha superat el repte. Han estat poquíssimes les veus independentistes que hi han trobat pèls. Per una vegada, els llepafils puristes s’han abstingut d’aixafar la guitarra.

Els suports de Letònia i Lituània a la futura Catalunya independent, expressats pels seus respectius Primers

Tram 689. Pont de Molins

Ministres és un signe de l’acceleració del procés. No crec que siguin fruit de la nostàlgia de la Via Bàltica dels anys 90 del segle passat ni que siguin fruit de la improvisació. Especialment quan Lituània té en aquests moments la presidència de la UE, són declaracions que demostren que comptarem amb el reconeixement internacional si el procés és legítim, que ho serà.

Mentrestant, el govern espanyol amb el seu president al capdavant sembla no haver entès el missatge i segueixen donant l’esquena a tot el que s’està movent a Catalunya. Només ho sembla, perquè segur que ho estan analitzant amb cura. El que passa és que les cartes que juguen ja ens les sabem: resposta negativa a la carta del President Mas perquè un referèndum per la independència de Catalunya no és permès per la Constitució i no tenen la intenció de canviar-la.

Només el Ministre Margallo va fer una reflexió pública destacant l’èxit de la Via Catalana i identificant els 3 factors de més incidència en la “desafecció” de Catalunya vers Espanya: infraestructures, llengua i cultura i finançament. Això ha fet pensar a alguns que podria haver-hi la possibilitat d’una oferta en aquestes 3 línies que desactivés el moviment independentista.

 Més enllà de la poca credibilitat que podria tenir qualsevol oferta per part d’un Estat que ha incomplís totes les obligacions i compromisos amb Catalunya, Espanya no està en condicions de fer cap oferta. Almenys cap que comporti una despesa important o una disminució en els ingressos. Això descarta una actualització de les inversions en infraestructures perquè amb els anys d’endarreriment que porten acumulats el volum econòmic és estrepitós i tampoc estem per fiar a termini gaire llarg; la crisi econòmica i la incapacitat manifesta de fer reformes estructurals també impossibilita una reforma real i satisfactòria per a Catalunya del sistema de finançament. Pel que fa a la línia més simbòlica de llengua i cultura, ho veig difícil en un govern que manté un ministre que pretén espanyolitzar els alumnes catalans.

Als catalans, fins i tot a molts dels que dimecres eren a la Via Catalana, ens falta fer un pas mental: creure’ns que la independència depèn només de nosaltres. Quan haguem fet aquest pas i deixem de mirar constantment què diu o què fa Madrid, aleshores serem molt més a la vora de la independència perquè el camí que ens queda per ser lliures el farem molt més ràpid. Quan la voluntat del poble es manifesta tan clarament com dimecres passat i ho fa de forma pacífica, agafant-se les mans i amb milions de somriures, no hi ha constitucions pètries que s’hi puguin interposar.

Letònia com a exemple, per exemple.

Per aquelles coses de la feina, he estat un parell de dies a Riga. Un viatget de feina d'aquells que et deixen només poquetes hores de lleure per anar a fer un tomb al vespre, quan ja està tot gairebé tancat. En qualsevol cas, m'ha ajudat un cop més a desmentir aquell argument tan suat dels unionistes que diu que "el nacionalisme es cura llegint i viatjant". Jo sempre responc que com més viatjo i més llegeixo (gosaria dir que per sobre del promig) més clar tinc que la independència de Catalunya és necessària.I en aquest cas, això trobo que és paradigmàtic.

Letònia té oficialment 2,2 milions d'habitanst. I dic oficialment perquè fins ara no han fet cap cens. Parlen una llengua que només és compresa en el seu territori de 65.000 kilòmetres quadrats. I tot i així, no vaig pas veure cap cua de gent davant de l'ambaixada russa demanant l'annexió. És més, ells parlen de la ocupació per part "dels règims totalitaris nazi i soviètic" en els fulletons del Museu de la Ocupació de Letònia.

Estat membre de la UE des del 2004, colpit per una economia en fallida i fora del sistema euro té una taxa d'atur similar, però inferior, a la de l'Estat espanyol: 18,6 %.

Letònia va aconseguir la independència el 1990; els independentistes letons varen guanyar les eleccions el 18 de març d'aquell any i el 5 de maig següent proclamaven la independència i reinstauraven la constitució del 1922.

Si, la URSS va intervenir i va enviar tropes. Tropes i tancs que no varen poder fer res davant la resistència pacífica dels ciutadans letons. Finalment la independència de Letònia va ser oficialment reconeguda el 21 d'agost de 1991.

Us imagineu un pais de 2 milions d'habitants, sense exèrcit, enfrontant-se pacíficament i democràtica a un imperi totalitari com el soviètic, amb un dels exèrcits més poderosos del món? I els catalans, tot i estar protegits per la Unió Europea, tenim por de la reacció d'una colla de senyors baixets amb bigoti cofats amb un barret ridícul.

Segur que aquells dies a Riga, en plena descomposició de la URSS, mentre els patriotes aprofitaven el moment històric que els duria a la llibertat algun politiquet local també va aixecar la veu dient "Ara no és el moment de la independència, ara cal superar la debacle de la Mare Pàtria, de la Unió Soviètica. Cal tenir seny". Segur que hi va ser però avui ningú no  guarda record dels traïdors.

Si Letònia va voler i va poder, no hem de poder nosaltres si volem?

Goodbye Spain, Goodbye Spānija