Quan jo era nano, anys seixantes-setantes del segle XX, ens esperàvem el
dia dels Sants Innocents amb una certa il·lusió. Calia previsió per pensar i
preparar quines innocentades faríem i a qui; i una certa precaució per no ser
una víctima de les que preparaven els altres. En el fons, ens ho passàvem més
bé imaginant les innocentades que no pas fent-ne.
criatures. Ara.cat |
Passàvem estones fent llufes
de paper però ben poques vegades gosàvem enganxar-les a ningú que no fos la
pobra iaia Francisca que feinejava per casa seva i ens vigilava de cua d’ull.
Per la placeta de Sant Miquel hi passava quasi tan poca gent com ara i hi havia
escasses possibilitats d’apropar-nos a algú i enganxar-li la llufa a l’abric. Més, com que les havíem d’enganxar amb cel·lo hauria calgut de fer un copet o
una mica de pressió perquè no caigués al cap de 4 passes. La única possibilitat
era deixar-la caure com si res i que l’atzar jugués a favor nostre. Ben poques
vegades, però molt celebrades, vàrem tenir sort.
Les innocentades per telèfon també tenien la seva gràcia tot i que el
nombre de les víctimes quedava reduït als pocs familiars que tenien telèfon
perquè mai no hauríem gosat telefonar a una casa que no coneguéssim. Trucar i
demanar si havien sentit el timbre (si? doncs compte que ve una bicicleta) o si
era a Can Casacuberta (no? i com s’ho fan quan plou?) eren els grans clàssics
que ens feien petar de riure quan a l’altra banda del telèfon ens seguien la
veta fent veure que no ens reconeixien o que no estaven al cas de la diada.
Altres, més estudiades, només funcionaven una vegada i prou (senyal que la
broma havia fet forat); com l’any que vaig dur un termos d’aigua calenta en
comptes de “llet i cafè” per esmorzar a la meva mare que l’esperava amb candeletes
a la botiga. Poruc, vaig fugir abans no ho descobrís i així em vaig perdre la gràcia
de les innocentades: la reacció de la víctima.
De força més gran, untar amb pasta de de dents la part de sota de les
manetes de les portes, era tan habitual, com provar de posar alguna capsa de
cartró al damunt d’una porta mig oberta perquè caigués innòcuament sobre el cap
del que l’obrís.
Ara, tot això sembla perdut però en canvi sembla que les innocentades
enteses com a “cosa difícil de creure o esperpèntica” siguin una constant de
tot l’any. La opció federalista de la doble pregunta, la defensa aferrissada de
la constitució espanyola davant de la voluntat dels catalans semblen llufes
clavades a l’esquena de Catalunya. Les manifestacions de Rajoy dient que ell està
lligat de peus i de mans i no pot permetre la consulta, són innocentades que
ningú es pot creure excepte que el sistema polític espanyol no sigui la llufa
més gran de la Història. La crida a impedir que exercim la democràcia precisament
en nom de la democràcia sembla un embarbussament llufaire...
Vaja, que era molt millor quan les innocentades es limitaven a un sol dia l’any.
Evidentment, era molt millor quan les innocentades es limitaven a un dia l'any. El que ens fa al govern espanyol ja passa d'innocentada, és un mal són (com a mínim)!
ResponEliminaAra bé, m'ha quedat clar que de petit eres un bon jan. A casa en fèiem moltes, d'innocentades: la de can Casacuberta era un clàssic, però sí que gosàvem trucar a cases desconegudes; de llufes n'enganxàvem a coneguts i no coneguts; picar timbres era un costum de tot l'any; lliga els poms de dues vivendes del mateix pis i picar els dos timbres de manera que no poguessin obrir... Crec que se la petita de sis germans em va dotar de facilitat per aquestes coses.
Em penso que era la vergonya el que em paral·litzava. La possibilitat que em reconeguessin o m'enxampessin em feia pànic...un cop que vàrem fer una mena de picada de timbres al garatge Baus (quan era al carrer Mulleras) tothom va fugir i jo em vaig quedar allà com un estaquirot, rebent el ruixat d'un senyor enfadadíssim perquè cada dia li feien el mateix...
Elimina