El comte Draco i la democràcia.

La majoria devem recordar un programa infantil que es deia Barri(o)  Sèsam(o) que barrejava històries amb personatges reals i amb titelles. Els més famosos eren sens dubte, l’Epi i el seu company Blai però hi havia alguns secundaris que tenien la seva gràcia. El comte Draco n’era un. Aquest vampir innocu i cretinitzat tenia la mania de comptar tot el que tenia a l’abast. Entre rialles, trons i llampecs esclatava el frenesí quan finalitzava el recompte de pomes, ratpenats o qualsevol altra cosa que tingués a l’abast. El pobre comte devia tenir una variant lleugera d’aritmomania, un desordre mental del tipus obsessiu-compulsiu que es caracteritza perquè els individus que la sofreixen senten l’absoluta necessitat de comptar (en veu alta o interiorment) allò que els envolta.

El comportament  del comte Draco no és, doncs, només una historieta per ensenyar només la mainada a comptar sinó que és un cas ben real.

A Catalunya també tenim la nostra comtessa Draco. La Delegada del govern, l’excelsa Cruel·la de Vil, M.d.l.L.d.L també sembla patir aritmomania i després d’entossudir-se a comptar quan ajuntaments catalans no teníem la bandera espanyola penjada a la façana, va seguir comptant quants d’aquests ajuntaments aprovaven mocions a favor de la Declaració de Sobirania o a favor de la insubmissió

fiscal. De tant en tant també reprèn el comptatge de les famílies que volen que els seus fills siguin escolaritzats en castellà, frustrada perquè no aconsegueix que arribin a la vintena, un nombre massa baix per poder-se considerar un repte. I així compta que comptaràs fins que s’ha decidit  a atrevir-se amb els nombres amb  3 i 4 zeros i ha iniciat la tasca de comptar quantes estelades tenim penjats a façanes i balcons. Una tasca tan enorme que sembla que li caldrà l’ajut de la Guàrdia Civil.

Mentre ella compta i recompta estelades, nens per espanyolitzar i actes de Plens, nosaltres només comptem els dies que falten pel 9N2014. Dia que dedicarem també a comptar quants catalans volem la independència i quants volen seguir units a Espanya. Però això no es diu aritmomania, sinó democràcia.