Dijous llarder.

Vaig tard, en soc conscient.
Quan a la tele parlen del Dijous Llarder, em sembla que parlen d’alguna cosa que no té cap mena de relació amb el que jo en conec. Botifarra d’ou? Truita de botifarra? Potser a Barcelona si, però no pas a casa. La coca de llardons (imbatible, la de Can Carbasseres) no la vaig tastar fins que vaig ser ben gran,
Fill, nét i nebot de carnissers el dijous llarder era un dia importantíssim. A casa era festa grossa. Grossa de veritat. Almenys per mi.
Aquest dia arribava sempre d'imprevist; lligat a la Setmana Santa, calendari lunar, no tenia cap altra referència que els comentaris a l'hora de dinar a mesura que s’acostava el gran dia i els pares parlaven dels preparatius.
Per mi, era tan senzill com dur un paper signat pel pare al mestre: "Este jueves , José no vendrá a escuela por la tarde por ser el jueves lardero". Més o menys anava així a l’escola en castellà, que no tenia nom per un dia tan extraordinari. Fins i tot algun any, segons on es feia el dinar, calia sortir abans de l'hora de plegar; aixecar-me al mig d’una classe i marxar em feia sentir privilegiat, tot i la sensació estranya de passar pels passadissos hostilment silenciosos i casernaris de l'escola Malagrida dels seixantes i setantes.
La família ens solíem trobar al prat on algú havia decidit de fer el gran àpat. L’avi Pau, a més de ser qui escollia el lloc, ja hi anava ben aviat per començar a encendre foc. Després arribàvem els petits i baixàvem del cotxe corrent perquè caminar ens semblava simplement absurd. El posat sorrut de l’avi ens rebia i ràpidament ens encarregava d’anar a buscar llenya: mai ho fèiem prou bé ni prou ràpid, ni la mida dels branquillons era l’adient; com si es tractés un entrenament pels anys que havien de venir. Vàrem tardar anys a entendre perquè ens hi feien anar tan aviat.

Mica en mica anava arribant tothom i cadascú prenia el paper que els estava reservat: mares i tietes feien platades d’amanida i llescaven embotit; el meu pare es cuidava del foc i feia la carn a la brasa. Sense escabellar-se i amb tota la calma, donava l’abast a coure les costelles i tenia temps de menjar-se les que li agradaven més al mig d’un mos de pa
Mentre els grans preparaven el dinar, els més petits jugàvem a pilota (un joc molt més indefinit que el futbol, i que es jugava amb peus, mans, i si calia, tot el cos) i només ens aturàvem quan anaven arribant els cotxes: els tiets de l'Hostal del Sol, en Diego i la Paquita...però de seguida hi tornàvem. La magnífica sensació de fer festa quan els altres treballen....
Cuní, Aiguanegra, les Feixes, el Castell del Coll...són alguns dels llocs que crec recordar on vàrem fer costellades memorables. El xai era el rei indiscutible i el porc quedava bandejat a algun tallet de llonganissa i a l’embotit.
Aquells anys mai vaig tenir la sensació que l'endemà no seria dijous llarder. Era com una alegria pura.
A mesura que els anys varen anar passant, el dijous llarder es va anar esvaint com el dia dels (sants) Innocents. Al mateix temps que a mi em semblava (error gravíssim) que anar a celebrar-lo amb els companys d'institut podia ser més divertit, els pares pensaven que no podien deixar d'obrir la botiga a la tarda; i tothom començava a tenir pressa per marxar del prat.
Aviat les feines dels uns i dels altres, els estudis fora d'Olot varen anar posant límits a aquell sentiment de llibertat. Més endavant, celebrar-ho amb la colla en algun hostal, no era el mateix per molt bé que ens ho passéssim.
Fer-se gran també semblava voler dir això; que el dijous llarder era una  faula com el tió o com els reis. Avui, és l’amenaça d’un atac imminent de gota.