Ja porto la L.

Avui faig 50 anys i, fent un acudit de romans, ja porto la L.

Quan era petit em pensava  que a partir dels 40 ja ho sabies tot del món i de la vida: des de canviar bombetes sense dubtar de la potència i de la mida de la rosca, fins fer la declaració de renda o anar a Barcelona amb cotxe. De la mateixa manera, creia que 50 anys era l’edat que marcava l’entrada ineludible a la vellesa i el declivi.

Potser encara és massa aviat però de moment no noto res de diferent. Tot i que, pel que m’expliquen els que són més grans que jo, tenir 50 anys té avantatges miraculosos: sembla que et converteix en invisible.

M’aturo un moment, respiro fons i faig un scanner de coses que he viscut, algunes de les quals ja he explicat en aquest mateix blog:

L’escola tardofranquista, on les classes es feien en castellà i el català  (nomes després de la mort de Franco) era el càstig  per no fer bondat, que completava el no fer les classes de gimnàstica sense xandall ni gimnàs; les classes els dissabtes al matí, fent catecisme non-stop i cada any amb menys assistència; les pallisses dels professors als alumnes; la separació dels alumnes en les classes “dels savis” i “dels burros”.

La mort de Franco i la setmana de vacances, tot fent càbales de quina seqüència de decessos havia de venir per per poder  perllongar les vacances sobtades; el documental de la vida del dictador repetit un i altre cop a la tele i les rialles ofegades veient en Carlos Arias Navarro plorant mentre

berenàvem pa amb margarina ben coberta de sucre; la iaia dient “ai si tornen els rojos”; les primeres eleccions (tornàvem a fer festa i dibuixos animats a la tele tot el dia) i com vèiem aparèixer i desaparèixer partits i la resistència d'alguns fatxes a desaparèixer de la política;

Els eterns jocs al carrer sense cotxes que només vàrem començar a abandonar a mesura que la tele va anar arribant a totes les cases; tele en blanc i negre, en castellà i amb només un canal; les trompades a l’aparell quan marxava la imatge i el resignat “ve d’ells” quan les patacades no feien tornar la imatge; anys després va arribar l’UHF i els programes infantils en català els dissabtes al matí;  i encara més tard  TV3 que ens sorprenia amb pel·lícules en català i amb els primer culebrots.

Els diumenges a la tarda al cine, amb programa doble i No-Do; el cinema Gridó que engegava a 2/4 de 4 i les meves ganes de ser el primer a entrar al cine i triar seient que em duien a fer cua a la finestreta a les 3; el Colón, immens i amb un vestíbul ple de cartells; l’Ideal amb les butaques més incòmodes del món, només superades per les del minúscul Núria; i el senyorívol Teatre Principal, famós pel seu galliner esvalotat;les pelis “de xinos” dels anys 70s; l’estrena de Star Wars i la fascinació que va generar.

Els TBO, DDT, Tio-Vivo, Lily, etc.; i els Jabato, Capitán Trueno, Corsario de Hierro; llegir en castellà perquè del poc que hi havia en català no entenia el vocabulari; descobrir una mica d’història de Catalunya llegint “Terra i ànima” quan estava malalt perquè era l'únic llibre que hi havia a cals avis; el Senyor dels Anells com a gran fita; acabar-lo i tornar-lo a començar.

Començar a veure que alguna cosa grinyolava si parlàvem en català però tot era en castellà.

L’Institut i els seus perills “according to Mom”; Pink Floyd i el rock simfònic; ; les morts per sobredosis d’heroïna d’alguns companys d’escola als primers 80s; les vides destrossades d’altres per l’heroïna ben dosificada; el primer Estatut que semblava molt però ens deixava amb ganes de més; el 23-F i “Objetivo: Birmania”; la presència constant d’ETA i els atemptats; les entrades d’Espanya a l’OTAN i la UE.

Els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona i com m’hi vaig girar d’esquena; les rialles incontrolables i el sentiment de vergonya aliena quan la rèplica de la caravel·la es va enfonsar només d’entrar a l’aigua a l’Expo de Sevilla.

El naixement d’Internet i Salvador Alsius explicantal TN migdia com es podia fer una visita virtual al Louvre; els buscadors Olé, Altavista....la gran bombolla de Terra.

Telefonar a casa marcant els números amb un disc que feia soroll, allò que avui en diem el fix (molt atents a l’hora que era) que no era res més que un telèfon fet per telefonar. Quedar una setmana per altre sense problemes. Maleir les cues a les cabines i calcular  l’estona que hauríem d’esperar segons la fila de monedes que vèiem sobre l’aparell. Odiar el moment que queia la darrera i veure com l'ocupant de la cabina butxaquejava per buscar-ne més.

L’evolució de l’independentisme i com no es trobava el camí de la majoria fins fa 4 dies: entre la vocació de ser residual d’alguns, el purisme ascètic d’altres, i la barreja amb altres ingredients ideològics, no semblava que ens en poguéssim sortir mai. Hem   passat de sentir a dir que als catalans no ens fan cas perquè no posem bombes com els bascos, a veure com els bascos ens respecten  i els espanyols ens temen per la força i decisió que tenim com a poble; de la marginalitat de l’independentisme a la majoria d’avui

Avui faig 50 anys i em queda tant per fer i per aprendre i en tinc tantes ganes que porto la L d’aprenent. No feu sonar el clàxon si no vaig prou ràpid per la vida. Tingueu paciència. O avanceu-me sense manies, que jo vaig fent la meva via.

Avui faig 50 anys i penso que tinc sort de fer un aniversari tan important l’any de la independència de Catalunya.