Informe d'un talp sobre la Gigaenquesta.

Hola Jefe!

Lus ils passo l’informe d’avui sobre la Petrienquesta dels nassos. Ja em disculparà el to d’irritació però es que estic negre! I que en Nacho em perdoni per fer sevir aquesta paraula però de veritat, Jefe, que això està complicat.

Tal i com vàrem quedar en el nostre pla estratègic  ultrasecret (hehe, això d’ultra és un “guinyo” ben trobat) “Nuestro 9N es el 20N” em vaig inscriure com a voluntari per fer la gigaenquesta. La coordinació amb els nostres hackers va anar de conya i no vaig tenir cap problema per fer-ho.

Passaven els dies i les iaies ninja de l’ANC no piulaven. M’anava posant nerviós i això em duia a exhaurir les reserves de Soberano que tinc guardades per si de cas aquests guanyen i ens en quedem sense. Finalment vaig rebre un mail dient que el dia 10 al vespre hi havia formació. Formació!  Quins records! La FEN, Formación del Espíritu Nacional, allò si que era maco...

Clar que la convocatòria especificava que la formació es feia al local d’Òmnium. La gola del llop. Territorio comanche!.

Calia anar ben disfressat. I vaig recuperar l’uniforme que vaig lluir a la uve: barretina, barba de l’avi del Barça, estelada posada en forma de túnica romana, unes vamcats i ho vaig completar amb les obres completes de Salvador Espriu sota els braços. No fos cas que em veiessin tebi i poc culte.

Em vaig quedar al fons de la sala per anar veient qui entrava però reconec que no em recordo pas de tots. Bé, els de sempre que ja sabem però també n’hi havia molts de nous. Prova evident que continuen utilitzant la hipnosi col·lectiva mitjançant TV3.

Tot anava plàcidament i jo passava desapercebut gràcies als meus vehements “idó” i “va parir” d’afirmació i recolzament fins que una de les jerifaltesses va avisar de la possibilitat que hi hagués “un talp entre nosaltres”. Quin espant! El gaiato em va caure a terra i la barba postissa se’m va mig desenganxar de la riuada de suor per la por de ser descobert. Per sort, els meus xicles de “Via fora catalans!” i “despertaferro, cadells i nyerros” varen distreure al personal ( tots varen desviar la mirada cap al sostre i el terra) de manera que vaig poder esquitllar-me per la porta tot xiulant El Cant de la Senyera.

Quina nit vaig passar! Sort del Soberano.

Al matí, tot i el mal de cap, vaig acudir puntualment al punt de trobada davant de l’Ajuntament.

Després d’uns minuts en els quals vaig procurar sembrar el desconcert i el desànim amb els meus comentaris de nivell 5: “ja passen 5 minuts de l’hora: volem ser independents i no sabem ser puntuals” vaig passar als de nivell 6 “amb aquesta calor, hem d’anar a fer la Petrienquesta?”. Però res, aquests voluntaris semblava que no tinguessin melsa, res no els desanimava.

Anava a passar als comentaris de nivell 10 “i no ens donaran ni 5 €? Com volem ser independents si no recompensem l’esforç?” , quan vàrem rebre les darreres instruccions. Una d’elles era no dur cap mena d’emblema, símbol o llegenda independentista. Vaig notar dotzenes de mirades inquisitives cap a les meves vamcats, estelada a la cintura, braguetina i pins, braçalets, pírcings indepes (espero que algun dia algú em recompensi per haver-me foradat  el nas per posar-me un pírcing estel·lar, amb la única anestèsia del Soberano).  

D’una revolada me’n vaig anar als serveis del parking  del Firalet a treure’m tota la parafernàlia però

em vaig adonar amb horror que sota la túnica estelada duia la camisa blau maó amb el jou i les fletxes, preparat per l’acte del Día de la Raza a Barcelona. Amb un dolor increïble, però heroic, em vaig  clavar la xapa de voluntari de la Petrienquesta al pit tapant l’emblema falangista, em vaig alliberar de pírcings i estelades i vaig abandonar les vamcats a una paperera.

Sanglotant i descalç vaig tornar a pujar. Em varen assignar una companya i una zona i tot fent saltirons per evitar les irregularitats del terra del Firalet vàrem anar cap al carrer que ens va tocar.

En arribar a la primera casa vaig tocar el timbre una llarga estona fins sentir un “ja va..collons!” que va fer envermellir la meva companya. Jo li vaig dir que no patís i que em deixés fer a mi. Ens va obrir un senyor amb camiseta i bragueta descordada i m’hi vaig abraonar a sobre, abraçant-lo al crit (perdoneu-me Nacho i Maria Rosa!) de “Visca Catalunya Lliure. Som voluntaris de la Petrienquesta i estem aquí per fer-li signar un vot a favor de la independència de Catalunya!”. La meva companya va enfollir i em va apartar d’una empenta i va modificar completament el discurs, portant-lo a aquella neutralitat tan empipadora que fan servir. Això va fer, sorprenentment, que el senyor de la camiseta i bragueta descordada, recuperés el color de cara i comencés a parlar normalment i fins i tot li digués floretes a la bruixa. Per indignació meva, va respondre les 6 preguntes sense vacil·lar i ens va signar el paper.

Ella, la bruixa, em va dir “ A partir d’ara parlaré jo. Tu, ves-me passant els fulletons i no tornis a obrir la boca. D’acord?”. Més tallant que una daga d’acer de m’ho va dir. Tant que vaig notar que se m’afluixava la pròstata  i des d’aleshores vaig haver de controlar els meus moviments per no acabar fent un espectacle.

Vàrem anar passant per cases i tothom ens atenia amb una estranya amabilitat i bona disposició, senyal inequívoca que acabaven de mirar TV3 o el 3/24 i estaven sota els efectes de la hipnosi.

Al cap d’una estona vàrem trobar un jove (deixo l’adreça dins d’una ampolla buida de Soberano, al lloc de sempre) que en un castellà perfecte ens va dir “no me interesa para nada. Adios”. Em vaig emocionar tant que vaig avançar per estrènyer-li la ma però em va fotre la porta pels morros. La bruixa només em va dir “Res de provocacions! Anem”. No hi ha manera, amb aquesta gent, jefe. Ho tenim pelut de veritat. Son inasequibles al desaliento.

Vàrem anar a unes 30  llars en quasi 3 hores. Per desgràcia nostra, la majoria de gent (immigrants inclosos!!) ens rebia bé i responia les preguntes que la bruixa els feia. Jo cada cop més abatut mirava de revifar-me fent glopets del Soberano que duia a la petaca.

Quan vàrem acabar, amb un silenci tens hem tornat al punt de concentració (camps en faria jo!) per retornar el material. Anava a fer un sabotatge deixant anar frases derrotistes de nivell 9 “tanta feina per no res, i sense esmorzar!” quan vaig veure unes taules parades amb menjar i beure. Mentre la bruixa feia la feina ( i si no perquè s’hi apuntava) jo em vaig dedicar a buidar els porrons de moscatell perquè els indepes no en trobessin i comencés una revolta interna, i a acabar-me tots els ganxitos que hi havia. Com deia Sun-Tzu “un exèrcit sense queviures és un exèrcit a punt de ser derrotat”.

Em vaig quedar allà, exhaurint els queviures de l’enemic, fins que tothom va marxar i enmig de la solitud del Firalet vaig ser conscient de que estem sols, que ningú ens fa costat (a excepció potser d’en Daniel i en Roca) i, sobretot, del mal que fa el paviment del Firalet als peus descalços. Coi de rojos!

Parlant de peus...m’han quedat tan llagats que avui no he pogut venir a la mani de Barcelona. Ho he vist per la tele i he quedat sorprès. De veritat que som tan pocs? Bé si no somos muchos, somos machos! La proporció de 1:50 no ens ha de fer por, sobretot si no votem!

De totes maneres, si estic uns dies sense dir res no en faci cas. És que he quedat amb la bruixa (de fet, bruixa és molt i molt exagerat i li fa poca justícia; més aviat és dolça i amable) per fer un cafè i que m’expliqui totes aquestes collonades del país nou, del dèficit fiscal i tutti quanti.

Esperant amb delit la crònica d’en Nacho a La comarca, sobre el 12O a Barcelona, el saluda marcialment i fervorosament

El topo olotense.